"(...) did you say what you call it?" "Hill?" (...) "Hill. Yes, that was it. But it is a hasty word for a thing that has stood here ever since this part of the world was shaped. Never mind. Let us leave it, and go"
Treebeard vs. Pippin Treebeard - The Two Towers The Lord of the Rings JRR Tolkien
"(...) For I am not going to tell you my name, not yet at any rate" A queer half-knowing, half-humorous look came with a green flicker into his eyes. "For one thing it would take a long while: my name is growing all the time, and I've lived a very long, long time; so my name is like a story. Real names tell you the story of the things they belong to in my language, in the Old Entish as you might say. It is a lovely language, but it takes a very long time to say anything in it, because we do not say anything in it, unless it is worth taking a long time to say, and to listen to."
Treebeard Treebeard - The Two Towers The Lord of the Rings JRR Tolkien
Havent acabat ja els especials del peculiar món erótico-festiu de Russ Meyer, em toca ara iniciar el llarg repàs de la trajectòria d'un altre personatge ben peculiar del món erótic.
Tinto Brass
Giovanni Brass nasqué el 26 de Març de 1933 en una família vinculada al món de l'art mitjançant el seu avi Italico Brass, un conegut artista de l'época. Fou el propi Italico qui posà a Brass el malnom de Tintoretto, que després es transformaria en el seu nom artístic cinematográfic: Tinto Brass.
Amb un particular talent revolucionari, Tinto Brass es decantà per aplicar la seva peculiar visió al món del cinema, en comptes de la pintura que popularitzà al seu avi.
El primer que crida l'atenció de Tinto Brass en la seva biografia es que només entrar la indústria cinematográfica va treballar amb personatges de la categoria de Federico Fellini (el seu ídol) i Roberto Rosellini. 1958 Entre els seus primers passos al món del cel·luloide figura la seva participació com a Editor Assistent al documental Chagall de Henri Langlois (1958) que mai va veure la llum per algun extrany motiu. El mateix any va participar com a director en el curt Spatiodynamisme (més info) (1958) un curt de 6 minuts sobre la esculptura robótica interactiva de Schöffer que reaccionava de forma sorprenent a estímuls lluminosos. Aquest curt és actualment disponible a la pagina web de la fundació de Schöffer (http://www.olats.org/schoffer/Spatiodynamisme.html) Langlos va actuar de productor del film. Els esquemes de colors de Schöffer, segons alguns crítics, influirïen notablement Brass en els seus futurs films vanguardistes o no.
També el 1958 va participar de la mà de Rossellini de l'enregistrament de India - matri bhuni, que obria com un documental però que en realitat era una història de ficció escrita per Sonali Sen Roy, amant de Rossellini que va provocar que aquest hagués de deixar el país perseguit per les autoritats acusat d'adulteri (Sonali era casada). El film va ser estrenat sense massa éxit... Tinto participà segons els títols de crèdit com a Director Assistent, però es probable que la seva participació anés més enllà d'això. Alhora que s'enregistrava la película també es rodà material per a un documental. Rosellini cedí el material a Tinto Brass que el va editar en un documental de 4 hores totals de durada en 10 parts que va ser emés a Italia en blanc i negre amb el títol India vista da Rossellini i que després s'emetria a França sota el títol J'ai fait un beau voyage.
1958 va acabar per Tinto Brass amb la seva participació com a director assistent a la película Les noces vénitiennes (Venetian Honeymoon (USA), La prima notte (Italia), 1959).Tanmateix la cinta, protagonitzada per Vitorio De Sica i dirigida per Cavalcanti, no va transcendir i va caure en l'oblit. 1959 Aquest any Tinto Brass va tornar a treballar com a assistent de Rossellini a la película Il Generalle della Rovere, un film que el propi Rossellini acabà aborrint, i que, per cert, quan substituïren per a la versió anglesa els títols de crédit, eliminaren maliciosament la referència a Tinto Brass com a Director Assistent. 1960 Tinto Brass participà al rodatje del documental del director alemany Joris Ivers "Italia non é un paese povero" (Itàlia no és un país pobre). Hi ha qui diu que l'extravangant estil impressionista de Ivers deixà una important empremta en Brass. La tensió política queva provocar a Itàlia aquest documental el va marcar per a la seva destrucció. Tanmateix, el director Ivers, quan se n'assabentà del futur que li esperava a la película demanà a Tinto Brass que en salvès una còpia completa i gràcies a aquesta rebel·lia es va poder salvar i estrenar a Itàlia 16 anys més tard. A aquesta web, font principal d'aquest apunt defensa molt sàviament l'important paper dels lladres i estraperlistes en la preservació d'una cultura que d'altra banda hauria desaparegut fruit de la tensió política o de les limitacions d'emmagatzemament o de burocràcia.
1962 "Ça ira, il fume della rivolta": Tinto Brass durant el rodatge de Il Generalle della Rovere, contactà amb Moris Ergas i li proposà fer un documental sobre les revolucions del segle 21 mitjançant material ja filmat. Tinto inexplicablement aparegué amb tones i tones, metres i metres de metratge i engrescà Giancarlo Fusco per que escrivís els comentaris. Clar que un cop més complicacions burocràtiques ( i segurament polítiques) mantingueren la cinta en un prestatge durant anys. Mentrestant Brass convencé Ergas per a que li financiàs una altra película, que sería la primera que està fàcilment disponible per a ser vista: In capo al mondo (aka Chi lavora e perduto). Al final Ça ira fou mostrada al Festival de Venècia de cinema de 1964, amb una recepció contradictòria però majorment positiva. La película havia de ser mostrada a NY però el govern i la censura italians ho frustaren impedint l'exportació de la película... Que patiria importants talls de fins a 15 minuts. Fins i tot li canviaren el nom per Thermidor, en referència al 11è mes del calendari revolucionari. També fou comercialitzada als EEUU com "Tell it like it is" (Digue-ho tal com és).
1964 Tinto Brass tingué un any força prolífic... A més de veure el seu film "Ça Ira" a la mostra de Venècia, i de patir les constants interferències polítiques i administratives a la seva obra, veiè com el seus productors (Ergas i Zebra) li cancel·laven el seu projecte Imago per al qual Brass ja n'havia completat el guió. Hi ha qui defensa que es possible que el guió per a Imago servís de base per a la seva posterior interessant película "NEROSUBIANCO", de la que ja en parlarem més endavant.
Umberto Eco, seduït per Chi Lavora é Perduto, encarregà a Brass dos documentals de 10 minuts per a la fira de Milà d'aquell any. Els resultats de l'encàrreg foren Il tempo lavorativo i Il tempo livero (El temps laborable i El temps lliure). Actualment no están disponibles en format digital que nosaltres sapiguem.
Però les tres peces més significatives de l'any començaren amb Il disco volante (El disc volador). Una comèdia satírica al voltant d'uns extra-terrestres que visiten una zona d'Itàlia i com les autoritats tracten de bojos tots aquells que entren en contacte amb els extra-terrestres. Es una película molt xapada a l'antiga, però amb el toc especial de Brass present a tothora. Per a alguns és considerada com una perla de la comèdia dels anys 60. Per a mi és una mostra dels inicis comercials de Brass, intentant refer la seva imatge junt amb el productor Dino De Laurentiis, després dels escàndols polítics passats.
També amb De Laurentiis dirigí els dos episodis més curts de La mia signora, una altra comèdia formada per cinc històries curtes dirigides per diferents directors (Tinto Brass, Mauro Bolognini, Luigi Comencini) i protagonitzades per la dona de Dino, Silvana Mangano. Aquí Brass mostra el seu cantó més convencional no sense dotar d'una elevada dosi del seu particular geni als dos curts que ell dirigeix: L'ucellino i L'automobile.
Brass completà l'any actuant a "La donna é una cosa meravigliosa" (La dona és una cosa meravellosa) película produida pel seu amic Ergas i dirigida per Mario Bolognini amb qui havia compartit cartell a La mia signora aquell mateix any. La película te dues histories, La balena bianca, una poesia protagonitzada per membres d'un circ. Un nan està enamorat d'una nana però està casat amb la dona-balena, una dona indestructible malgrat els intents del nan d'acabar amb la seva vida. La segona historia és: Una donna dolce dolce, que és on apareix Tinto.
Es una norma para mi relatar mis aventuras en el mismo idioma en el que las vivo. Pero será el apunte de hoy una excepción, puesto que el mensaje, la conclusión, que he sacado de este viaje tan intenso es de especial utilidad a aquellas personas castellanoparlantes y de fuera de Catalunya - Barcelona - que tienen esa tendencia a la incomprensión de la realidad que se vive en esta ciudad que tanto me ha dado.
Pero no adelantemos acontecimientos. Estos nueve dias me han dado de todo... La llegada fué tranquila, un viernes perfecto para cortar con la dinámica del trabajo y de Madrid... De unos meses de fiesta y sentimientos fuertes, de noches durmiendo poco y malentendidos dolorosos...
Todo eso quedaba atrás, y tan atrás... Y tan lejos.
Al bajar del avión, la humedad me dió la bienvenida y me ha acompañado fielmente. En el aeropuerto, se produjo un casual encuentro con JAL, que estaba descargando un paquete (jejej) y iba ya de camino a casa. A pesar de ello tuvimos tiempo para tomar juntos una cocacola mientras nos poníamos algo al dia... De todas formas nos veríamos una semana después...
El sábado empezó la caña... El Perno tenia notícias extraordinarias. Unas noticias que anuncian su valiente unión con otra persona, que sin duda debe ser también extraordinaria, por su acierto. Noticias que suponen el triunfo de la lucha en el amor. Si alguien os dice que amar es fácil, os está mintiendo. Amar es luchar. Y luchar es amar. Ahí está la belleza... Compartimos unas bravas del Tomàs y nos zampamos unas hamburguesas y anduvimos casi más de 2 horas por las cuestas de Sarrià y de algun parque recién descubierto.
Para mi la noche del sábado acabó de forma tranquila... Tras ir al cine me retiré a descansar en lo que podría denominar sin equivocarme la calma antes de la tempestad.
El domingo siguió la calma... El plan era ir a El Vendrell con ^^B^^ a reencontrarme con un grupo de mi adolescenia que hacía dos años que no veía en directo. Lax'n'busto ofrecía un espectáculo especial acompañado de una orquestra de cámara y dos coros. Una ocasión que despertó el lado más inquieto de mi mente, a veces perezoso y cansado por los vaivenes de la vida social. El concierto fué bueno tirando a muy bueno... Con algunos peros... Pero muy satisfactorio y especial. Y bueno ^^B^^... ^^B^^ es demasiado joven para entender lo importante que es para mi! Pero bueno, tiene toda la vida para darse cuenta! Y yo tengo esos momentos que a veces me regala y que vivo con intensidad para cargar mis baterias y sobrevivir el resto del año lejos de la gente que (como ella) más me importa.
El lunes empezó la semana del Máster, principal causa de mi viaje. La semana presencial de mi MBA ha sido la causante de mi semana barcelonesa. Difícil papeleta, la de lidiar con desconocidos, siempre con la tendencia innata en mi de participar, de apostar por la interactividad... De mostrarme extrovertido - tal y como soy excepto en las discotecas - aún a riesgo de caer mal a todo el mundo, o almenos de crear muy malas primeras impresiones a la gente... Dejar de ser como soy no es fácil... Pero me siento satisfecho de haber aprendido bastante y de haber disfrutado del máster con los compañeros con los que tantas horas hemos discutido de forma virtual. Un grupo de gente muy interesante y enriquecedora.
Conocer a la gente ha sido sin duda la mejor parte de la semana presencial del MBA, que me ha mantenido ocupado cada dia hasta las 19 (hasta las 20:30 si contamos las cervezas de después).
El lunes por la noche tuve el placer de cenar con Sots, una amiga que siempre ofrece una conversación de gran interés... Me llevó al restaurante "El Jardí de l'Ángel" en el Hotel Catalonia Albioni (Portal de l'Ángel, 19). Un restaurante de gran calidad, precio más que adecuado y ambiente tranquilo que facilita la conversación. Fué muy agradable conversar de infinidad con Sots, una persona con la que se puede hablar a un nivel intelectual eleveado de una infinidad de temas, incluidos algunos episodios más prosaicos y curiosos de mi relación reciente con el elemento femenino que tan de cabeza me trae... Y me ayudó a ver dichos episodios desde varias perspectivas diferentes y completamente nuevas. Con paseo incluido por las calles de una ciudad a la que ambos adoramos incondicionalmente.
La cena del martes fué el turno de Segna. Segna. Segna. Inevitable el mar, tras la cena en una de los mejores restaurantes italianos de Barcelona (La perla nera). Paseamos varias horas también, viendo el ambiente turístico-festivo de la playa de Barcelona por la noche. Y ya empezaba a sonar la canción en algún rincón de la ironia sarcàstica serendípica:
Al mar! Al mar!Segna es otro personaje importante en mi vida. Uno de esos pilares básicos, que aunque no le prestes intención sabes que está ahí. Sabemos que estamos unidos por algo muy fuerte, a pesar de la distancia que nos separa a todos los niveles. Aunque ella no se de cuenta de cuan importante puede llegar a ser para mi. Tanto como el mar... Puedo vivir alejado del mar, sólo porque sé que tarde o temprano regresaré...Al mar! Al mar!
El tiempo de la cena del miércoles era para Merodeador. Merodeador es ese ser que acaba mi paciencia con la que lo haría un hermano pequeño si lo tuviera. Ese ser que si tuviera un hermano pequeño querría que fuera como él. Pero 2 meses de vivir intensamente, y 5 días de casi no dormir y patearme esa ciudad para mi tan bella del mundo para ser caminada, pasan factura. Yo ya no podía más. Estaba moribundo. Molido. Rebentado... Y optamos por un plan breve y tranquilo... Kebab en el mítico Paquis de nuestra época en el Penyafort y luego otro lugar mítico que yo visitaba por primera vez: el Butiklan. (Triste pero en la Universidad estudiaba más que no salía por ahí). Ahí una cervecita y tres partidas de billar... Algo diferente para variar. Yo ya no podía aguantar más... Esa era la mala notícia. La buena noticia era que Merodeador y yo volveríamos a liarla... Más adelante. Pero ese punto lo contaré más adelante... Si lo cuento...
El jueves tocó la cena con los compañeros del Máster... Con premios "Apañero" incluídos. Los que me conocéis bien no os sorprenderá que yo ganara el premio "Por que no te callas!" 2010 (consistente en cinta americana para amordazar). Mr. Deshora y yo nos encargamos de la organización que repartió otros premios como el premio al chico/chica más introspectivo (Chic@ G), el premio al Hobbie más particular (No cuentes tu Hobby), y el premio a la anécdota más extraordinaria y personal (Yo tengo un amigo que...). Una cena de risas y buen ambiente en un restaurante algo cutrillo del Port Olímpic, que acompañamos del alcohol comedido y necesario junto con los consultores del Máster que quisieran venir. A continuación unas copichuelas en el mismo Port Olímpic para ir abriendo boca y la culminación en la Luz de Gas, que visitaba por primera vez. O por segunda. Luz de Gas me encantó... Y a pesar de que los que llegamos ahí éramos sólo una parte de la expedición original, tengo que reconocer que me lo pasé muy bien, descubriendo el lado más divertido y salvaje de algunos de mis compañeros de Máster... Una experiencia muy enriquecedora. La mayor sorpresa de la noche fué el grupo Apache de versiones que toca los jueves en la sala... Me pareció ESPECTACULAR!!!
Como comprenderéis la noche en blanco del jueves pasó factura en la sesión del viernes, en la que estaba más perdido que una monja en un sex shop. Las pocas intervenciones que hice fueron desafortunadas y estúpidas y el mayor esfuerzo que hice fue por no dormirme. Claro que tras despedirme de los (pocos) compañeros que fueron a la sesión del viernes, me dirigí directamente y sin contemplaciones a la cama, que fué ocupada por mi persona desde las 15 a las 20.
Por la noche JAL y NURIYATE compartieron conmigo una fantástica velada. JAL sigue siendo para mi un crack. A pesar de su modestia y humildad. Desde que le conocí es de esas personas que me inspiran mucho respeto. Que no hablan sin saber exactamente de lo que hablan. Sin cometer jamás un error. Estas ocasiones me recuerdan la fortuna que tengo al haber conocido personas como ellos. La cena en un restaurante estilo oriental (Murmuri, Rambla de Catalunya 104). Exquisito. Sorprendente. Espectacular. Disfrutando a tope a pesar del cansancio acumulado que empezaba a ralentizar mi mente de forma preocupante...
Pero eso no me frenó y tras despedirme de la encantadora pareja de amigos mios, me encontré con Merodeador de nuevo para una noche que iniciamos con marchas distintas pero que acabamos los dos a tope. Primero el Cosmos, después las fiestas del Poble Sec dónde descubrí un interesante grupo, Bongo Botrako, aún sin disco en la calle más allá de su maqueta...
Y llegados a este punto me quedó más claro que nunca que Barcelona es otro mundo. Con sus cosas malas, pero con una cultura propia, con un sabor propio. Con unos influjos culturales propios. Es otro mundo. Es otro mundo. A mi me gustan los dos, Madrid y Barcelona. Pero a pesar de lo que creen algunos, la riqueza cultural y social de Barcelona es extraordinaria. YO HE RECORDADO LO MUCHO QUE QUIERO A ESTA CIUDAD. He revivido y recordado las cosas de su gente, de su multiculturalidad única, de su capacidad de integración, de mestizaje único. Los grandes grupos musicales mestizos han nacido en Barcelona. De los Estopa (aunque no los soporte) a los Macaco... A Muchachito. A La Pegatina. A Manel. A los Bongo Botrako... Mientras en los medios generalistas del país se sigue ignorando este mundo. Esta cultura. Esta pasión. Dicen a menudo que EL RESPETO NO SE TIENE, SE GANA. Y ignorandonos... Mirando hacia otro lado... Así no se gana nada. Hay música (cultura, ideas, personas...) de mucha calidad en Catalunya y le cuesta abrirse paso por la falta de atención de los medios. Y si encima está en catalán, peor... Dicen que la cultura castellana está discriminada en Catalunya. Una aberración...
El viernes acabó en Plataforma. Una discoteca fantástica a mi entender, con un único defecto... Siempre ponen las mismas canciones (cometimos el error de ir también el sábado y estaba llenísima, y las canciones que pusieron fueron prácticamente las mismas. Aunque sean las mismas canciones, y exceptuando algunas más gitanillas que a mi personalmente me interesan-gustan menos, la selección musical de los 80 y los 90 és también perfecta... (Ya os digo, la única pena fué que no está bien para ir dos dias seguidos...). Pero el viernes fué espectacular.
El sábado vi a MJ. Hacía 2 años que no la veía y teníamos que ponernos al dia. Claro que mi mente estaba en un estado de aplastamiento total y estaba particularmente lento. Pero fué un paseo y una charla formidablemente agradable... Además tuvo la amabilidad de acompañarme a hacer una visita Sábado que acabaría de nuevo en Plataforma como ya he dicho...
Y para redondearlo, aquí estoy, perdido enmedio de una huelga de controladores... 4 horas de retraso... Pero sin jamás olvidar que si, que
estoy perdido pero que ese es el mejor lugar donde uno puede estar
Lamebook, una pàgina web que es dedica a compartir els estats de Facebook més graciosos, patètics i divertits. Potser ja la coneixeu però val molt la pena.
L'únic que té es que només té en compte les grans contribucions en anglès, oblidant-se de les que puguin ser en altres idiomes.
During many months, I have shared with you many interesting thoughts about Management, Strategy, Human Resources, and Enterprise Related topics as Peter F. Drucker thought and wrote them regularly since 1960s.
Now you can find a compilation very well done of all that ideas and thoughts in the
The Drucker EssentialPeter F. DruckerHarperCollins
(Amazon)
In the following link you can find most of the thoughts I've shared in my blog lateley.
Hoy comparto con vosotros una lista de las supuestas mejores películas eróticas del mundo y de la historia. Yo he visto muchas de ellas, claro que todavía me quedan muchas por ver...
Amb tot l'amor del món, mumare em va regalar un exemplar de "Força Barça! - Cómic Oficial del Barça" (Des de 1899 fins al triplet 2008-2009).
El llibre-cómic es un interessant repàs narrat en una sèrie d'hipotètiques conversacions entre Guardiola i diverses figures claus del món blaugrana, tot repassant paulatinament els més gloriosos i significatius moments de l'entitat.
Per desgràcia, aquest document promogut per la directiva més catalanista de la història, justament s'oblida de que els catalans ens creixem en l'adversitat. Que els catalans celebrem anualment una derrota l'11 de Setembre. El cómic efectivament relata els moments gloriosos i els grans triomfs... Però s'oblida de recordar les grans derrotes. Aprendre a perdre. Una gran lliçó per als nens i nenes que llegirán el llibre i voldrán sentir-se orgullosos d'un club que va més enllà del concepte universal de club de futbol.
Per això m'entristeix que els culés, tots, no poguem recordar amb orgull també les grans derrotes, per doloroses que siguin... Perquè és a partir de les grans derrotes que es forja un gran equip. Un gran club.
Així potser s'evitarà que algún indocumentat anònim engegui els espersors de la gespa tot just acabat el partit amb l'Inter. Així educarem que l'esport ha de ser competitiu però esportiu, i que s'ha de saber perdre amb dignitat. Perquè cal que hi hagi guanyadors i perdedors...
I com el propi Mourinho reconeix, és molt més important guanyar al nostre Club que no pas guanyar la Champions.
Estoy charlando con Xantito camino del cine, hablando del trabajo y me dice:
XANTITO: Hoy fuí en metro a trabjar y... Una mierdaaa!!!! Llegué a las 10h!!! YO: A las 10h? Vaya! Que combinación de metros cogiste? Porque la que cojo yo sólo tarda 50 minutos... XANTITO: Bueno... La que cojo yo también....
Mmmmmmmmm
Pues me da a mi que con salir un poco más temprano el tema quedaría solucionado.
Avui toca una entrega més dedicada a la nissaga de películes del mític personatge de l'espionatge britànic James Bond. De les seves películes ja n'he parlat a: James Bond (I). Casino Royale
Però fins ara sembla que encara no havía fet referència a les dues primeres películes de la dinastia. La primera, 007 contra Dr. No (1962 - filmaffinity) va suposar una completa revolució al món del cinema. Suposo que per aixó el seu llegat, tot i que ha evolucionat molt des d'aleshores, va definir les bases del que seria una existosa era de películes d'acció i espionatge. Noies maques, un elegant i inteligent però misògen espia al servei de sa majestat. A les primeres películes, tant Dr. no com Desde Rúsia con amor i algunes més, l'enemic es una organització criminal internacional Spectra, de la que el Dr. No és el cap més visible. I que té finalitats més que malévoles. La seva particular lluita continúa a Desde Rússia amb Amor (1963 - Desde Rúsia con Amor - filmaffinity). Una películaque casualment, malgrat el títol, no trascorre a Rússia sinó a múltiples i diferents localitats. Però com a segona película de James Bond, ja tenia les bases i les premises més que establides, amb la magnética personalitat de Sean Connery, per a molts el Bond autèntic. Amb classe. Amb estil. Amb els interessants gadgets de Q. I l'habilitat de l'espía per a infiltrar-se, i desmembrar tot allò susceptible de ser desmembrat.
L'any 1967 Sean Connery interpretava suposadament per últim cop el paper de 007 a Sólo se vive dos veces (filmaffinity). Després d'aquesta película un actor desconegut substituiria Connery.
Sólo se vive dos veces, igual que sempre, reflexa clarament l'esperit de la cojuntura política de l'época. Guerra freda entre nord-amèrica i rússia i els britànics enmig per arreglar els problemes dels altres. Una mostra fantàstica de l'humor britànic.
I amb aixó, quan dos cohets (un nord-americà i un de rus) desapareixen a l'espai, les sospites creuades albiren un perillós conflicte internacional.
Al darrera hi ha la clara intenció de una organització criminal (la de torn) amb interessos diversos, cap d'ells benéfic o solidari.
Per la resta... Un esquema molt estándard de película Bond... Per tal d'acomiadar (en teoria) Sean Connery.
El substitut de Connery fou un desconegut George Lazenby, que ha sigut, segons el meu parer maltractat per la història. Els responsables de la nissaga varen intentar donar un gir sentimental al personatge de Bond, amb nous guionistes i un nou plantejament per a la primera película post-Connery.
El resultat fou un estrepitós fracàs: ningú volia veure a un espia vulnerable que es casa... I que pateix... També la direcció de la película va intentar ser molt innovadora en ritme i en imatge.
Només el títol de la película ja era molt menys atractiu que els anteriors. 007 Al Servicio Secreto de su Majestad (1969 - filmaffinity) va fallar per moltes coses. Però malgrat que l'estrepitós fracàs va ser altament atribuït a Lazenby, en realitat va ser degut a una série de factors que varen influir molt... Sense anar més lluny, revisionant-la ara, fins i tot resulta una película que está lleugerament per sobre de les altres en els seus múltiples i variats registres. En definitiva que fins i tot es podria dir que allò que la va fer fracassar en el seu moment, ara es converteix en una série d'atributs que la converteixen en una de les més interessants i originals películes de la saga Bond. I ho dic ben tranquil, a risc de generar molts detractors. Evidentment la qualitat de la película no resideix en els seus elements típics 007, que justament manquen a la película, sinó en les seves rareses, que l'han convertit en la película Bond menys retransmesa i en la película menys reconeixible de l'era.
Tanmateix la reacció dels productors (propietaris de EON Productions) Albert R. Broccoli i Harry Saltzman va ser la d'acudir a buscar auxili a la desesperada. Això els va portar a solicitar els servéis de Sean Connery de nou (a l'espera de contractar un successor amb més futur) i com a director varen recórrer també a un clàssic de la nissaga (un Guy Hamilton que ja havia portat Goldfinger a l'éxit i que continuaría colaborant amb la franquícia 007 en el futur) per tal d'intentar reflotar el vaixell que l'anterior película havia deixat mig enfonsat.
El resultat fou Diamantes para la eternidad (1971 - filmaffinity), una película que semblava ser la definitiva de Connery, clar que mai no es pot dir mai més!
Finalment trobaren un successor idoni per a encarnar el vigorós i flamant personatge creat per Ian Flemming (diuen que a imatge de si mateix): es tracta de Roger Moore, l'altra mítica encarnació de Bond, suficientment mítica com per que al carrer el debat es limiti a Connery vs Moore. A favor de Moore, la seva joventut; el seu estil; i la seva experiència interpretant espíes (ref. El Santo).
El seu debut fou Vive y Deja Morir (1973 - filmaffinity) en la que Guy Hamilton repetí a la direcció. Per a molts aquesta és de les millors entregues de la franquícia. Per a mi sense cap dubte el millor de Vive y deja morir (Live and Let Die en anglés) és la fantástica cançó principal del mateix títol composada i interpretada per Paul McCartney i la seva dona. Es clar que la millor interpretació d'aquesta cançó segons el meu parer la obsequià Guns'n'Roses. Fantàstica.
Val a dir que la película és original i extranya. On una curiosa organització criminal particularment integrada per persones de color s'enfronta al renovat Bond, que tot i que li dona el seu estil personal, no s'allunya excessivament de l'estereotip creat pel seu precursor Sean Connery.
Per a mi la película no es de les millors (opinió personal) i té l'honor de ser la única película de l'agent secret que he vist per primer cop ja amb més de 20 anys. Un dubtós mèrit!
Hoy quiero compartir con vosotros un poco de mi lado mas cultural y humanista. Mi buen amigo Rafael Ramis Barceló es aquello que se conoce por un erudito. Y no es algo reciente, puesto que siempre ha sido así desde que tuve el honor de conocerle en la residencia CMU Penyafort - Montserrat.
Docto en múltiples y variopintas disciplinas, es de esas personas que saben dialogar y conversar de forma excelente, permitiéndote aprender mucho siendo escuchado. Y sus argumentos siempre parten de la sabiduría y la lógica en sus expresiones más sanas y apreciables.
De esta presentación se deduce mi admiración por su figura y persona. Así que me limitaré ya a compartir con vosotros el enlace de un artículo que le ha admitido la Universidad Complutense de Madrid acerca de la tradición clásica y bíblica en el poema más trascendente de la historia literaria de las Islas Baleares.
Però les tres peces més significatives de l'any començaren amb Il disco volante (El disc volador). Una comèdia satírica al voltant d'uns extra-terrestres que visiten una zona d'Itàlia i com les autoritats tracten de bojos tots aquells que entren en contacte amb els extra-terrestres. Es una película molt xapada a l'antiga, però amb el toc especial de Brass present a tothora. Per a alguns és considerada com una perla de la comèdia dels anys 60. Per a mi és una mostra dels inicis comercials de Brass, intentant refer la seva imatge junt amb el productor Dino De Laurentiis, després dels escàndols polítics passats.
La seva particular lluita continúa a Desde Rússia amb Amor (1963 - Desde Rúsia con Amor - filmaffinity). Una películaque casualment, malgrat el títol, no trascorre a Rússia sinó a múltiples i diferents localitats. Però com a segona película de James Bond, ja tenia les bases i les premises més que establides, amb la magnética personalitat de Sean Connery, per a molts el Bond autèntic. Amb classe. Amb estil. Amb els interessants gadgets de Q. I l'habilitat de l'espía per a infiltrar-se, i desmembrar tot allò susceptible de ser desmembrat.
L'any 1967 Sean Connery interpretava suposadament per últim cop el paper de 007 a Sólo se vive dos veces (filmaffinity). Després d'aquesta película un actor desconegut substituiria Connery.
El substitut de Connery fou un desconegut George Lazenby, que ha sigut, segons el meu parer maltractat per la història. Els responsables de la nissaga varen intentar donar un gir sentimental al personatge de Bond, amb nous guionistes i un nou plantejament per a la primera película post-Connery.
Tanmateix la reacció dels productors (propietaris de EON Productions) Albert R. Broccoli i Harry Saltzman va ser la d'acudir a buscar auxili a la desesperada. Això els va portar a solicitar els servéis de Sean Connery de nou (a l'espera de contractar un successor amb més futur) i com a director varen recórrer també a un clàssic de la nissaga (un Guy Hamilton que ja havia portat Goldfinger a l'éxit i que continuaría colaborant amb la franquícia 007 en el futur) per tal d'intentar reflotar el vaixell que l'anterior película havia deixat mig enfonsat.
