Poc recordo jo de la película que ha originat aquesta original seqüela. Però més o menys la intenció era molt bonica... Dos joves estranys es coneixen i passen unes hores intenses parlant de la vida i del món... Sé que em va sorprendre molt positivament peró no recordo els detalls de la conversació...El que si recordo, perqué he vist recentment, són els detalls de la seqüela d'aquella película que portava per nom Antes del amanecer. Aquesta continuació també continua amb lógica el nom: Antes del atardecer.
He de dir-vos que aquesta película m'ha arribat al fons del cor... La veritat és que tota la sala del cine va sospirar entre escandalitzada i sorpresa per l'inesperat - per a ells - final. En canvi a mi em va semblar que no hi havia altra manera possible d'acabar. Peró millor no parlar de finals...
Poc hauria apostat jo per una película en la qual dos únics personatges parlen de les seves vides durant una hora i mitja mentre passegen per París. Peró ara si que apostaria i guanyaria. Els dos mateixos personatges que varen viure una intensa experiència sentimental, humana i amorosa 9 anys abans (curiós que el temps transcorregut realment és el mateix que ha transcorregut en la ficció) es retroben sense haver tengut cap contacte en tot aquest temps. Parlen de política, de la vida, de què hauria passat si... De l'atzar (indirectament). I óbviament recorden aquella nit que passaren junts...
La película expressa d'una forma genial el món dels sentiments, de les frustracions, de les oportunitats desaprofitades... I a més la he vist en un moment en el qual bona part de les coses que diuen els protagonistes les podria haver dit jo. Especialment la noia. Parlen... De felicitat, d'infelicitat.
Una bona película per reflexionar. Una bona película per recordar que és molt difícil trobar una persona amb qui realment s'encaixi. Que encaixar no vol dir ser iguals... Per recordar que contínuament perdem oportunitats de ser feliços, conscient o inconscientment. Però també és un cant a l'optimisme, a la possibilitat de que puguis recuperar alló que has perdut que et feia sentir viu.
No apta per cínics, aromàntics, pervertits o addictes al cinema d'acció.
He de dir-vos que aquesta película m'ha arribat al fons del cor... La veritat és que tota la sala del cine va sospirar entre escandalitzada i sorpresa per l'inesperat - per a ells - final. En canvi a mi em va semblar que no hi havia altra manera possible d'acabar. Peró millor no parlar de finals...
Poc hauria apostat jo per una película en la qual dos únics personatges parlen de les seves vides durant una hora i mitja mentre passegen per París. Peró ara si que apostaria i guanyaria. Els dos mateixos personatges que varen viure una intensa experiència sentimental, humana i amorosa 9 anys abans (curiós que el temps transcorregut realment és el mateix que ha transcorregut en la ficció) es retroben sense haver tengut cap contacte en tot aquest temps. Parlen de política, de la vida, de què hauria passat si... De l'atzar (indirectament). I óbviament recorden aquella nit que passaren junts...
La película expressa d'una forma genial el món dels sentiments, de les frustracions, de les oportunitats desaprofitades... I a més la he vist en un moment en el qual bona part de les coses que diuen els protagonistes les podria haver dit jo. Especialment la noia. Parlen... De felicitat, d'infelicitat.
Una bona película per reflexionar. Una bona película per recordar que és molt difícil trobar una persona amb qui realment s'encaixi. Que encaixar no vol dir ser iguals... Per recordar que contínuament perdem oportunitats de ser feliços, conscient o inconscientment. Però també és un cant a l'optimisme, a la possibilitat de que puguis recuperar alló que has perdut que et feia sentir viu.
No apta per cínics, aromàntics, pervertits o addictes al cinema d'acció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada