"Si són roses, floriran..." i Manuel de Pedrolo (o viceversa)

Sense cap dubte no és el millor llibre del Manuel de Pedrolo que he llegit mai.
Manuel de Pedrolo (L'Aranyó 1918 - BCN 1990) és un autor que m'agrada força: novel·lista, dramaturg, poeta i traductor... Un autor realment molt prolífic de la literatura contemporània.
Possiblement la seva novel·la més destacable sigui "El Mecanoscrit del Segon Origen", un llibre que particularment a mi em va fascinar, convertint-se durant una dècada en el meu llibre preferit... Ara ja no tinc llibres preferits... Si no potser estaria al top ten.
Un altre dels seus llibres que em va fascinar fora mida va ser "La mà contra l'horitzó", tot una declaració de principis anti-militars... Me'l vaig llegir en una hora i realment em va fascinar... (Ja ho he dit això, no?). Un altre llibre del Pedrolo que em va agradar molt és Trajecte Final, un interessantíssim recull d'històries curtes de ficció.

I a nivell teatral també em va agradar molt l'obra Sóc el defecte.

"Si són roses, floriran" és una novel·la agredolça... En un món deprimit, desolat i pobre... On les parets són tan primes que la intimitat és una entelèquia. (Això de les parets... Es tan present en el meu present...). I on la misèria econòmica ve de la mà de la misèria humana... Retrets... Desamors... Frustracions...

Fins que un dia, dos éssers perduts es troben i qui sap, potser fins i tot es salven.
Com bé diu el títol de l'obra: "Si són roses, floriran..."
I potser sí que ho siguin...