Avui (el dia que escric aquest comentari) és dissabte... Un dissabte de ressaca solitària.
I he decidit fer un viatge a Itàlia... Però sorprenentment el viatge era més profund del que m'esperava... Un retrat d'una crisi... Alguns diuen una crisi matrimonial. Jo crec que és una crisi sentimental de dos éssers que s'estimen. No m'agrada barrejar el matrimoni amb l'amor.
Per als protagonistes és un viatge que els fa recordar moltes coses i plantejar-se'n moltes més. Recorden la gelosia, vivint-la cadascú a la seva manera. Els retrets floreixen com cards deixant llagues i talls a l'esperit de la relació. I el director del viatge, un tal Roberto Rossellini (no deixeu de veure "Roma, cittá aperta" (Roma, ciutat oberta) ni "Alemanya any zero"), ens explica que sovint hi ha distàncies molt més infranquejables que la separació física... Que de vegades, dues persones que s'estimen es poden distanciar molt sense deixar-se d'estimar per això...
De vegades les persones que s'estimen es distancien... Els retrets fereixen, la gelosia fereix... Tot fereix i apareix la desesperació. La ràbia la impotència l'odi... I hom arriba a pensar que la única solució és fugir...
Rosellini dóna la seva opinió... Optimista? Realista? Jo sóc d'aquests tipus de finals... Llàstima que no tothom sigui igual.
Nota: les diferents visites a museus, volcans i excavacions enregistrades pel mestre Rosellini són possiblement un dels principals valors d'aquesta molt bona pel·lícula...
Nota 2: Patètica traducció del títol de la pel·lícula "Viaggio In Italia" que es correspon amb Viatge a Itàlia. Crec que el pitjor que té la peli és el títol de la versió en castellà.
Però bé... T'estimaré sempre...
Per casa volta un llibre amb el mateix títol (Viatge a Itàlia), de Goethe.
ResponEliminaDe fet no és necessari filmar excavacions i museus, tota itàlia és una resta històrica, una mostra del que es va ser i mai es tornarà a ser. És curiós, cap ciutat italiana, ni tan sols Milà, sembla voler fugir d'aquest estigma
JAL, tens tota la raó quan parles dels estígmes (turístics?) d'Itàlia.
ResponEliminaEl que jo volia reflectir, però, amb la meva nota és que així com estan filmats en aquesta película tenen un valor especial. Almenys per a mi...
Suposo que es deu a les intencions del neo-realisme italià, el qual tendia a emprar actors amateurs o simplement persones reals duent a terme les seves tasques habituals i quotidianes. Clar que malgrat això, a moltes de les películes d'aquest moviment els papers principals eren reservats a actors de primera línea (en aquest cas Ingrid Bergman i George Sanders).