Fragment IV

- No, no és un acudit. D'una manera o altra s'havia de compensar la renda baixa. Construint de pressa i malament.
Els altres dos assenteixen i l'home baix encén la cigarreta.
- Teniu.
Allarga el llumí. Tots dos s'han aturat i només la dona segueix escales amunt, molt a poc a poc.
- Per això cau i s'escorxa tot. I ja no diguem res del fastigós que és tot plegat, les construccions, el barri. Com si els qui hi hem de viure no fóssim tan persones...
L'altre camina ja de nou.
- Som obrers.
L'home alt reflexiona, tot traient un gran núvol de fum de la boca:
- Amb tot passa el mateix... El que se'ns dóna amb una mà, se'ns retira amb l'altra. És a dir, les coses es fan de tal manera que sempre en treus el mínim benefici possible... M'enteneu?
- Sí, ja veig per on aneu.
- Assistència mèdica, sí, però després et tracten com un cap de bestiar que s'hagués perdut per la consulta.
L'altre mou el cap.
- És clar que hi ha de tot...
- Sí, a tot arreu es poden trobar persones diferents, però parlem del que corre més. Igual que si fossis un cap de bestiar. De les medicines ja ho sabeu, les més cares no hi entren. Ara bé, si són les més cares deuen ser-ho per alguna cosa, oi?
- Suposo!
- Cal, doncs, creure que els pobres tenim malalties més senzilles i fàcils de curar?
La dona, mig tombada, comenta:
- No, el que tenim és només això: que som pobres.
- Vós ho heu dit.
Fa una pausa.
- Igual que aquesta trampa de sous base, plusos i augments. Et sembla que cobres tant i tant i després passa el que està passant ara, que la casa plega i t'indemnitza...
Aixeca un dit:
-... si t'indemnitza!, segons els jornal base. I apa, espavila't!
(...)
- El que passa és que som uns pobres d'esperit, també. Mentre se'ns doni futbol, toros i cinema, tots contents i...

Fragment de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo, 1980