Una de dones determinades i fortes

Avui, l'apunt de cinema va dedicat a 5 películes que están protagonitzades per personatges femenins històrics per la seva determinació i sensibilitat, per la seva rebel·lia, per la seva força i instint de supervivència o per la seva capacitat d'anar contra-corrent.

L'any 1939 és l'any de Lo que el viento se llevó (Gone with the Wind) que va guanyar 9 o 10 Óscars... Filmaffinity. Dirigida per un director 100% Hollywoodià de l'época (el Victor Fleming de El Mago de Oz, entre altres), narra les desventures de Scarlett O'Hara, una bellísima però capritxosa i egoista dona enamorada d'un home que pertany a una altra dona, íntegra i entregada. Scarlett maldarà per sobreviure la guerra entre nord i sud, alhora que intentarà robar el cor a l'home que pertany a una altra dona, i en el camí, poc a poc, ho perdrà tot menys la dignitat i l'orgull de ser una dona forta. Un drama excessiu que va marcar una época... I ens va deixar frases del nivell: " A Dios pongo por testigo..." que popularment han estat completades per "...que este culitono volverá a pasar hambre"... Molta Vivian Leigh per massa poc Clark Gable...

El més trist, que és cert que les dones solen ser capritxoses, irracionals i que això els porta més problemes que beneficis...

Però potser per això ens agraden tant als homes... En això radica el seu atractiu...

Per cert, la vaig veure per primer cop a la meva vida a l'Octubre de 2009. Si, és fort... He estat 28 anys de la meva vida tranquil sense veure aquesta película... I no et creguis... Tampoc és per tant... Una dona capritxosa que no valora allò que té... I al final sempre acaba tornant a començar des de zero sense res.

Una altra dona de película, famosa per la seva sensibilitat, i passió (per no dir-ne obsessió adolescent estúpida) és la protagonista de Carta de una desconocida (1948, Max Ophuls, Filmaffinity). Una noieta adolescent que s'enamora d'un músic egoïsta i vividor... Un músic que fracassa... Un músic que viu un dia amb ella molt especial i després se'n va sense tornar a mirar enrera... Fins que una carta desvetlla el secret, l'amor estúpid peró pur i sincer d'una noia impresionable cap a un músic talentós, que la porta a deixar-ho tot per seguir-lo (mai millor dit).

I el músic, un tant idiota (supòs que més o menys com la majoria d'homes d'éxit) arriba a la consciència d'allò que sempre havia tingut però que desconeixia que tenia. Allò que sempre creia que li havia faltat... La típica història en la que la pobra ánima del protagonisma descobreix que ha trobat el que li faltava quan ja era massa tard... Una película classica perfecta de forma, però amb un fons que em posa de mal humor. Suposo que especialment per l'absurda (per a mi) devoció d'ella cap a l'ideal que el músic representa. D'una pasta completament diferent està feta la protagonista real de Jules y Jim (1961, filmaffinity), una obra del mestre Truffaut, que narra l'amor de dos amics de l'ànima per una dona rebel i avançada al seu temps, Catherine, que juga, fa i desfà, munta i desmunta als dos amics, que malgrat tot consegueixen que la seva amistat sigui la única cosa que quedi completament indemne a l'escomesa de la pertorbadora Catherine. Un dels millors diàlegs és quan ella reconeix a un dels amics que han intentat canviar les regles del joc, de començar de nou, de rebelar-se contra allò establert, i malgrat tot, han perdut.

Impactant Jeanne Morreau.
Mestre Truffaut.

De 1970 és La hija de Ryan (filmaffinity) de David Lean (Lawrence de Arabia, Dr. Zhivago, etc...), una película que té com a rerafons els dies previs a l'alçament dels Irlandesos en contra els Anglesos. I en aquest context un mestre d'escola ja maduret decideix casar-se amb la filla de Ryan, el propietari de la taberna del poble... L'inconvenient és que ell li dobla l'edat. I quan ella s'enamora d'un jove soldat anglés progressivament el merder està servit. Un reflex de les tonteries de joventut, de l'amor incondicional, i de la impredictibilitat de l'amor. I el transfons polític brillant emprat com a element decoratiu. Potser no és la película de l'estil que més m'hagi agradat... De fet es molt lenta... Però té dos Oscars i presenta una història ben original.

I d'un mestre del cel·luloide anem a un altre mestre: Martin Scorsese. L'any 1974 Scorsese va estrenar Alicia ya no vive aquí (filmaffinity) l'any 1974. Alicia és una dona de casa, casada i amb un fill, i un marit que la tracta com merda. Però el marit mor en un accident de camió i el món d'ella es desmunta més encara. Agafa el nen malcriat, s'ho ven tot i se'n va a l'aventura, en busca d'una vida millor i un home que li doni calor, la que ella necessita... Una road-movie diferent que intentava reivindicar la dona. Ellen Bustyn va guanyar un óscar per la seva actuació, però la película va resultar fallida... No és prou consistent, però si que es mereix un racó a la memória...