Era l'últim dia sencer que passaríem allà, car l'endemà després de dinar havíem d'iniciar l'últim i definitiu capítol d'aquesta aventura: el retorn a Madrid.
L'agenda del dia era sens dubte bastant esperançadora: un safari de dia sencer (de les 5 de la matinada fins a les 18 de la tarda) a la caça i captura (fotogràfica) del majestuós tigre...
I així sortirem de l'hotel, amb el nostre Jeep, amb el pack complet de conductor, guía i entrepans.
El destí, Bajrani, de les zones obertes al public, la més gran i bonica (perquè Dikhala és més gran i més adecuada per a la observació de la fauna en el seu hábitat natural, però es troba tancada tota la temporada dels Monzons i un temps després mentres es reconstrueixen els camins que la pluja devasta).
Un dia ple de paisatges, bèsties i emocions ens esperava. Però el nerviosisme, allò que ens inquietava a tots, guía i conductor inclosos era: aconseguiríem veure el tigre?
La veritat es que la decepció arribaría a mi massa aviat. En concret quan el guía es va emocionar fora mesura tot senyalant-nos un excrement 'suposadament de tigre', que ens donava moltes opcions de veure'l perquè allò volia dir que voltava per allà ja que l'excrement estava relativament fresc. Aquesta emoció desproporcionada barrejada amb els mètodes C.S.I. em van fer tèmer el pitjor: que allò sería lo més proper d'un Tigre que veuría.Però malgrat tot el safari em deparava moltes sorpreses agradables més enllà de la recerca de la nostra quimera particular.
De tigres potser no en veuríem, però de bestioles diverses no en faltaríen en un día així. La primera sorpresa agradable, tot i que una mica temerària, però que satisfeia un dels nostres objectius secundaris foren els elefants salvatges. Els elefans asiàtics són més petits que els africans. I nosaltres ens vàrem topar de ple amb família d'elefants -dos adults i un infant asustat i esporuguit - que rondaven entre la mala herba.Els elefants es varen separar per despistar-nos amb la mala sort que ens topàrem amb la mare i el fillet quan creuaven la carretera que seguíem.
Fou un moment força tens.Al començament la mare va interposar-se entre el jeep i nosaltres de forma amenaçant per defensar la seva cría. Alçava la troma i picava amb la cama davantera dreta al terra amb força.
Nosaltres retrocedírem, però amb la mala sort que un altre jeep turístic va arribar per l'altre cantó i l'elefanta es va sentir fortament amenaçada... Tot augmentant la violéncia dels seus moviments.
Molt sàviament els nostres guíes váren decidir donar la volta cap a l'altre cantó i no molestar mes a la família. Més tard els tornaríem a veure ja més calmats... Va ser una escena digna del National Geographic.
Els paisatges bonics, com el que podeu veure a la fotografia que acompanya aquestes línees, tampoc no en faltaven.
I així, tot intercalant paisatges preciosos amb escenes animals, com la de una banda de Spotted Deer (Cérvols clapats), pasturant. Els Cérvols Clapats es caracteritzen per ser més petits, i per tenir unes característiques marques blanques pel cos.Segons el meu parer, són els cérvols més bonics del parc natural, que conté dues races més de cérvols, els Sambar i els Barking (Indian Munjac). Els Sambar són bastant grossos i d'un color més fosc. Mentres que els Barking, més petitets es caracterítzen (com el seu nom indica) per emetre un so molt semblant al lladrec d'un gos. Especialment com a mitjà d'alarma al bosc quan detecten la presència d'un depredador rondant-los.
Mentres que els Sambar són completament solitaris (sempre que n'hem vist estaven sols pasturant o prenent l'ombra), els Barking van normalment en grups familiars. Finalment els Spotted Deer (o Chitals) són cèrvols de manada, on la sensació de grup i la protecció mútua són claus en la supervivència de l'espècie.
En la nostra expedició tampoc varen faltar els micos.A la regió de la Índia que nosaltres varem visitar hi ha básicament dos tipus de micos. Els Macacos, de pell rosa i pelam marró clar (en plan ámbar) i els Langurs (com el de la foto) que son micos de cara negra i pel blanc. Els Langurs també es caracteritzen per tenir una cua molt llarga, cosa que els dóna el nom de Langurs (cua llarga en hindi). Originalment considerats una única especie, ara es pensa que existeixen fins a 6 o 7 subespècies molt diferenciades.
_____________________________________________________________________________
A aquesta foto es pot veure un dels Barking Deers que havia esmentat abans.
I a aquesta una nova espècie a sumar al catàleg: porc senglar silvestre. tot i que en aquesta foto no s'aprecia bé, la porca senglar va acompanyada de 5 gorrins petitets. Tots en cua i fugint instintivament del soroll del nostre jeep.
I aquí em teniu a mi, en un mirador d'aquests construits inicialment per a la caça i des d'on actualment l'únic que es pot caçar són uns paisatges impressionants amb la càmara fotogràfica. Una petita aturada abans de seguir el nostre camí. Més tard, cap allà a les 12 vàrem fer una aturada més llarga d'una hora per a poder dinar... Els sandvitxs no eren res de l'altre mon. Eren concretament horribles. Però tot i així vàrem poder sobreviure i continuárem l'expedició més centrats en el misteri del Tigre (el veurem, no el veurem) que en cap altra cosa.____________________________________________________________________________
El safari va donar molt més, tant que no podré completar el relat en aquest apunt i hauré de deixar el misteri del Tigre per al següent apunt.Però mentrestant, i per acabar aquest apunt, una preciosa foto d'una libel·lula feta pel nostre guía, que va resultar ser un apassionat i bon fotògraf de la natura.
Més avall una altra foto (molt propera) d'un macaco. I la darrera una perfecta i encuadrada imatge d'un Spotted Deer. (Cévol clapat).
Sense oblidar-nos de l'estampa de l'expedició, a sobre del jeep, composada per la >Test<, jo, i el conductor. El guia estava fent la foto.Purament National Geographic.
Purament.
Aviat, el final de l'expedició.
Veurem el Tigre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada