'La meva salut supraglotal', article d'Antoni Colomer

La meva salut supraglotal

Ara no hi pensava, i això que hi duc pensant des d’ahir migdia. Vull dir que en cap cas no he oblidat el fet que em va passar ahir, i que voldria explicar-lo i denunciar-lo públicament, però m’havia fuit momentàniament del cap. Però just abans de posar-me a narrar la visita a cal metge d’ahir, us comento que fa una estona ha passat per l’oficina on faig feina un jove senegalès. Jo em dedico, segons quines hores del dia, a apuntar gent a cursos per a persones adultes. És una feina que m’agrada, sobretot, ho he de reconèixer, quan ve algú com en Musta. M’ha demanat, en castellà, si encara hi era a temps d’apuntar-se al curs de català. Li he contestat que sempre hi és a temps, que sempre és un bon moment per aprendre la llengua pròpia del lloc on viu. Hem

mantingut la conversa en castellà, tot i que jo ja li deixava anar més de dues paraules i frases en la meva llengua. Bé, la qüestió és que el jove senegalès m’ha fet pensar en allò que us vull explicar. I de passada m’ha recordat que no cal ser metge per ser intel·ligent; en Musta és intel·ligent, molt intel·ligent!

Us asseguro que la conversa que reproduiré a continuació és certa de cap a peus, i que es va generar diumenge dia 30 de novembre a les 13.30 hores a Inca, al Clínic Balear situat a la Gran Via Colon. Jo no tenia cap ganes d’anar al metge, tot i que tenia mal de coll des de feia quinze dies. Però la insistència dels meus progenitors va acabar amb la meva curta paciència, i vaig optar per no irritar-me més el coll amb discussions absurdes. Novament els pares tenien raó... per això estan els metges. Ah, la conversa.

Entro al centre sanitari, amb ma mare, i passa això:

Jo: Bon dia.
Dra. Jiménez: Hola, buenos días.
Ma mare: (s’avança a jo, com a bona mare) Hola, mos pot visitar algú? Hi ha algun metge?
Dra. Jiménez: No le entiendo. Solo hablo castellano.
Ma mare: Ah! ¿Hay alguna doctora que pueda visitar a mi hijo?
Dra. Jiménez: Sí, yo soy la doctora. Pasen dentro de aquella sala.

Passam tots tres. La sala no fa més deu metres quadrats. Hi ha una taula, una llitera i material sanitari. Em diu que m’assegui a una cadira.

Dra. Jiménez: ¿Qué le ocurre?

Jo no sóc dels que canvia de llengua fàcilment. Ho faig comptades vegades, però no volia discutir i volia anar a dinar. Així és que vaig optar per xerrar en mallorquí i castellà mesclat. Tampoc em pensava mai que la incomprensió i la falta de respecte per part de la doctora fos tan gran...

Jo: Desde hace 15 días que me fa mal el coll.
Dra. Jiménez: Abra la boca.
Jo: AAAAAAAAAAA
Dra. Jiménez: Faringitis bacteriana.

S’asseu a la seva taula, davant meu i ma mare.

Dra. Jiménez: ¿Sales por las noches?
Jo: No, ya casi no salgo nunca... Pero trabajo hablando, es per això que me costa curar el coll.
Dra. Jiménez: ¿Y en qué trabajas?
Jo: Don classes.
Ma mare: Da clases de catalán.
Ja l’has dita, ma mare! Uns segons de silenci, i segueix la doctora
Dra. Jiménez: Ah, de catalán. ¿Tú eres catalán?
Jo: Sóc de Mallorca, he nascut a Mallorca.
Dra. Jiménez: ¿Pues sabes que ayer leí que por culpa del catalán los niños suspenden en la escuela? Sí, lo leí ayer, i me han dicho que ahora esto lo van a cambiar. (El comentari demostra que no és cap experta sobre la situació de la nostra llengua, que ha mantingut unes quantes converses de cafè i prou. Però demostra també que és militant, que ni en sap ni en vol aprendre.)

Em vaig seure bé a la cadira, perquè vaig estar apunt de fotre baix.

Jo: Le han engañado. Este no es el motivo de fracaso escolar que se da aquí y en toda España.
Dra. Jiménez: Pues yo lo he leído, y me lo han dicho. Además, ¿sabes que el catalán va a terminar con el mallorquín, que es lo que tu hablas? Porque tu no hablas catalán, lo tuyo es un dialecto, no una lengua.
Jo: Y usted que habla?
Dra. Jiménez: Yo hablo español.
Jo: ¿Una lengua o un dialecto?
Dra. Jiménez: Una lengua, el español es una lengua. Lo tuyo es un dialecto, nada más.
Jo: Mire señora, las lenguas son pero no se hablan. Todos hablamos dialectos. Usted puede saber mucho de medicina, no lo discuto, pero no me va a enseñar de lenguas y dialectos, y menos de mi lengua. Lógicamente que aquí hablamos un dialecto del catalán, igual que usted lo habla del español. ¿De donde es usted?
Dra. Jimenez: De Canarias, yo soy española, como usted. El catalán va a acabar con vuestro dialecto, esto es lo que va a pasar. I venga insistir…
Jo: Yo no le he dicho si soy o no español, y se equivoca. Con el mallorquín va a acabar la gente que como usted no lo quiere aprender, que no quiere aprender la lengua del país o lugar donde va a vivir, a trabajar.

Vius, no m’estic inventant res...

Dra. Jimenez: Yo hablo tres lenguas, pero es que esto no es un país, es una isla de
España. Como voy a querer aprender el mallorquín, si tu dialecto no sirve ni para ir a la cola del baño!

Talment així m’ho va dir, la dona!
Em vaig aixecar de la cadira, i amb el coll sec, els nervis atrofiats i en llengua catalana li vaig demanar a la doctora que em donàs la recepta i es dedicàs a parlar de medicina. Clarament em va contestar que no m’entenia. Li vaig tornar a dir “prepari’m la recepta i deixi de dir barbaritats”! La dona em repeteix que no m’entén. Li dic que me’n vaig, que si no em pot entendre en la meva llengua, dolguda llengua, me’n vaig. M’entén, però fa com si no m’entengués. La dona em prepara la recepta, i jo surt del despatx i demano, a la persona que es troba darrere el taulell, si em pot donar un full de reclamacions. Me’l dóna (sento profundament que aquella al·lota patís les conseqüències del meu mal humor, perquè no en tenia cap culpa; a més, ella em va entendre i atendre en mallorquí). Me’n vaig.

Vaig sortir de la consulta amb dos diagnòstics diferents, i tots dos relacionat amb les cavitats supraglotals: d’entrada tenc la faringe malmesa, però amb una bona dosi de pastilles en quatre o cinc dies ho tendré resolt; el problema greu el tenc una mica més amunt, a la llengua. Té cura, en té, però serà un procés llarg i a voltes dolorós. Tot i que s’avança per trobar un remei definitiu, constantment apareixen noves bactèries que en desbaraten el procés curatiu. Bactèries dificilíssimes de tractar, perquè el procés no és de destrucció, manera d’actuar pròpia de les bactèries, sinó de transformació. Vendria a ser d’educació.

Avui m’he aixecat millor del coll, però encara preocupat, molt preocupat pel dolor lingual. Per sort, en Musta, el jove senegalès que s’ha apuntat a classes de català m’ha ajudat a alleujar el mal, i diria que m’ha anat prou bé. Tenc clar que me’n sortiré. Estic segur que ens en sortirem tots els que tenim la llengua inflada. Però haurem d’aprendre a estimar la nostra llengua i a tenir clar que, a més de poder fer cua per anar al bany en mallorquí, hi podem interaccionar sempre que vulguem. Per començar, per no tenir mal de coll deixaré de caminar descalç.
Per no tenir mal de llengua, usaré el meu dialecte: el mallorquí.
La meva llengua: la catalana. Salut!

Antoni Colomer i Llobera