dissabte, de març 31, 2007
divendres, de març 30, 2007
Perlas Ensangrentadas, Alaska y Dinarama
Una gran canción de Alaska y Dinarama. A mi me gusta porque cuenta en una canción una história de suspense... Eso me gusta mucho. Musicalmente oscura y en el fondo, muy movida; muy Alaska.
PERLAS ENSANGRENTADAS
La interrogué en el camerino
sobre la muerte de René,
me contestó con evasivas,
no sé, no sé, no sé, no sé.
Vámonos, me dijo
tengo que hablarte de unas
perlas ensangrentadas,
flores pisoteadas.
Perlas ensangrentadas,
flores pisoteadas.
René fue sólo un instrumento
una fachada nada más.
A mí me llegará el momento
me dijo con tranquilidad.
Vámonos, me dijo.
Tengo que hablarte de unas
perlas ensangrentadas,
flores pisoteadas.
Perlas ensangrentadas,
flores pisoteadas.
La acompañé hasta su casa
nos despedimos sin hablar.
Aquella fue la última noche.
Tres tiros le hicieron callar.
Recordé su frase, aquella historia
sobre perlas ensangrentadas
flores pisoteadas.
Perlas ensangrentadas,
flores pisoteadas.
PERLAS ENSANGRENTADAS
La interrogué en el camerino
sobre la muerte de René,
me contestó con evasivas,
no sé, no sé, no sé, no sé.
Vámonos, me dijo
tengo que hablarte de unas
perlas ensangrentadas,
flores pisoteadas.
Perlas ensangrentadas,
flores pisoteadas.
René fue sólo un instrumento
una fachada nada más.
A mí me llegará el momento
me dijo con tranquilidad.
Vámonos, me dijo.
Tengo que hablarte de unas
perlas ensangrentadas,
flores pisoteadas.
Perlas ensangrentadas,
flores pisoteadas.
La acompañé hasta su casa
nos despedimos sin hablar.
Aquella fue la última noche.
Tres tiros le hicieron callar.
Recordé su frase, aquella historia
sobre perlas ensangrentadas
flores pisoteadas.
Perlas ensangrentadas,
flores pisoteadas.
Redescobrir la màgia de la vida...
.... de vegades pot estar simplement en passar-se 4 hores ballant reggae ska & soul i bevent una mica de cervesa amb un bon amic...
Beer Station is paradise. :D
I demà currar
Beer Station is paradise. :D
I demà currar
dijous, de març 29, 2007
Beau Travail de Claire Denis
L'autre jour j'ai vu un film differènt.
Interesant, mais different. Un film du nouveau cinèma.
C'était sur un ex-legionaire de la Legion Française qui se rappele de ses jous comme legionaire...
Il y a quelques images trés belles, mais cette sorte de cinema me fait penser beaucoup.
Dans un premier moment j'ai lu beacoup de choses. J'ai cru que je n'avait rien compris dans le film. Et peut être je n'ai rien compris. (Certement j'ai trés peu compris).
J'ai eu besoin de chercher des analises a Internet, et je n'ai trouvé un qui était trés bien exprimé et trés complet.
La histoire principale du filme, la jalousie du protagoniste vers un des soldats pour l'attention du superieur ne m'a pas attiré mon attention. Et peut être pour ça j'ai eu besoin de lire cette interpretation pour me'n rendre compte. Il y a quelques jeues spacio-temporaux que je n'ai pas apperçu en première instance, mais que aprés, en lisant la interpretation ont devenu evidents.
Malgré "il tempo" du film, qui m'a paru trop lent, il y a, d'aprés moi, certaines images qui sont trés belles.
Ma conclusion finale c'est une reflexion: il est necessaire de se compliquer autant pour exprimer des choses simples. Parce que de temps en temps on arrive a utiliser des chemins aussi compliqués por transmettre des idées, des sentiments, des histoires, que les personnes à qui cettes histoires, idées et sentiments sont dirigés ne les peuvent pas comprendre.
Interesant, mais different. Un film du nouveau cinèma.
C'était sur un ex-legionaire de la Legion Française qui se rappele de ses jous comme legionaire...
Il y a quelques images trés belles, mais cette sorte de cinema me fait penser beaucoup.
Dans un premier moment j'ai lu beacoup de choses. J'ai cru que je n'avait rien compris dans le film. Et peut être je n'ai rien compris. (Certement j'ai trés peu compris).
J'ai eu besoin de chercher des analises a Internet, et je n'ai trouvé un qui était trés bien exprimé et trés complet.
La histoire principale du filme, la jalousie du protagoniste vers un des soldats pour l'attention du superieur ne m'a pas attiré mon attention. Et peut être pour ça j'ai eu besoin de lire cette interpretation pour me'n rendre compte. Il y a quelques jeues spacio-temporaux que je n'ai pas apperçu en première instance, mais que aprés, en lisant la interpretation ont devenu evidents.
Malgré "il tempo" du film, qui m'a paru trop lent, il y a, d'aprés moi, certaines images qui sont trés belles.
Ma conclusion finale c'est une reflexion: il est necessaire de se compliquer autant pour exprimer des choses simples. Parce que de temps en temps on arrive a utiliser des chemins aussi compliqués por transmettre des idées, des sentiments, des histoires, que les personnes à qui cettes histoires, idées et sentiments sont dirigés ne les peuvent pas comprendre.
dimecres, de març 28, 2007
Videoarte, poesia y Mario Benedetti
Altamente recomendado. Genial la mezcla de Benedetti (No te salves) y Faithless. Fantástico.
dimarts, de març 27, 2007
Azar (o como sorprender a la suerte)
El azar me ha acompañado múltiples veces en mi vida reciente. Por vida reciente se entiende desde que llegué a la Universidad, en 1999 hasta ahora...
El azar juega buenas y malas pasadas. El azar se rie de ti... A veces te pone la miel en los labios para luego quitártela. A veces te permite conocer a alguien muy importante en tu vida. Porque el azar és iLóGiCo... Por eso es AZAR.
El Azar lógicamente és incontrolable. Aunque eso no implica que no se pueda jugar con él. A pesar de la interpretación más pesimista del Azar, esa que estableció Murphy con su ley, (quizás la ley con más corolarios de la historia) y que no deja de ser la aproximación más realista, a veces se puede utilizar el Azar a favor de uno mismo.
En estadística, sin ir más lejos se cuantifica el azar en forma de probabilidades. Y se utiliza el azar (o la falta del mismo) en ciertas situaciones para determinar el azar (o la falta del mismo) en otras situaciones interrelacionadas con las anteriores o no. Claro que en realidad sólo se trata de aproximaciones, ya que habria tantas variables que los càlculos se volverian inmanejables.
Pero el otro dia, sorprendí a la suerte. En la recepción del edificio donde trabajo tenia que pedir una tarjeta de identificación provisional. Tenian muchas, habian llegado ese mismo dia, pero muchas de la partida habian resultado defectuosas y no funcionaban correctamente.
El hombre que la tenia que activar me explicó que lo habian probado con muchas tarjetas y solo un par había funcionado. Yo, sin nada que perder más que tiempo, hice un trato con él. "Coja dos targetas al azar, y si ninguna de las dos funciona, ya volveré mañana". El hombre cansado de probar targetas sin éxito me dijo... Bueno... Dos me compensa. De acuerdo. Aunque el hombre era incapaz de borrar el escepticismo de su cara.
Un minuto después lo que no pudo borrar de su cara fue la sorpresa incredula. Pues me hizo caso, cogió una targeta al azar y funcionó a la primera. El hombre se quedó atónito. Y la suerte tambien.
El azar juega buenas y malas pasadas. El azar se rie de ti... A veces te pone la miel en los labios para luego quitártela. A veces te permite conocer a alguien muy importante en tu vida. Porque el azar és iLóGiCo... Por eso es AZAR.
El Azar lógicamente és incontrolable. Aunque eso no implica que no se pueda jugar con él. A pesar de la interpretación más pesimista del Azar, esa que estableció Murphy con su ley, (quizás la ley con más corolarios de la historia) y que no deja de ser la aproximación más realista, a veces se puede utilizar el Azar a favor de uno mismo.
En estadística, sin ir más lejos se cuantifica el azar en forma de probabilidades. Y se utiliza el azar (o la falta del mismo) en ciertas situaciones para determinar el azar (o la falta del mismo) en otras situaciones interrelacionadas con las anteriores o no. Claro que en realidad sólo se trata de aproximaciones, ya que habria tantas variables que los càlculos se volverian inmanejables.
Pero el otro dia, sorprendí a la suerte. En la recepción del edificio donde trabajo tenia que pedir una tarjeta de identificación provisional. Tenian muchas, habian llegado ese mismo dia, pero muchas de la partida habian resultado defectuosas y no funcionaban correctamente.
El hombre que la tenia que activar me explicó que lo habian probado con muchas tarjetas y solo un par había funcionado. Yo, sin nada que perder más que tiempo, hice un trato con él. "Coja dos targetas al azar, y si ninguna de las dos funciona, ya volveré mañana". El hombre cansado de probar targetas sin éxito me dijo... Bueno... Dos me compensa. De acuerdo. Aunque el hombre era incapaz de borrar el escepticismo de su cara.
Un minuto después lo que no pudo borrar de su cara fue la sorpresa incredula. Pues me hizo caso, cogió una targeta al azar y funcionó a la primera. El hombre se quedó atónito. Y la suerte tambien.
dilluns, de març 26, 2007
300 de Frank Miller, dirigida per Zack Snyder
300 no arriba ni a la sola de les sabates a Sin City, primer còmic de Frank Miller dut a la gran pantalla excepcionalment per Robert Rodríguez, amic íntim de Tarantino, el qual va participar lleugerament al projecte com a director convidat.
A més quan es tracta d'entreteniment, el cinema i el rigor històric estan completament enfrontats...
Sabent això, i havent-la vist, entenc perfectament que aquesta pel·lícula estigui batent rècords de recaptació arreu del món. És entretenguda i molt completa. De ritme trepidant... Fidel al còmic, i jo fidel a les delicioses escenes d'erotisme... I amb la repugnància característica del còmic respectada amb il·lusió...
Ja només puc fer un retret més a 300: els tocs ideológics subliminals (aquests que molts dels que em coneixeu pensau que només els veig jo) que tenen una subtil tendència (no crec que voluntària) a ideologies reaccionaries, feixistes o ultaconservadores... De fet aquest punt ha estat comentat (d'una forma més subtil) per alguns crítics... Els espartans representant els ideals Americans i els perses amb unes pintes i uns comportaments molt qüestionables...
Després de reflexionar-hi he decidit que si simplement és un recurs de l'autor per augmentar l'espectacularitat de la història, em sembla correcte. Si al darrera s'hi amaga un pervers instrument de manipulació ideológica em sembla molt lamentable... Jo, després de disfrutar com un nen petit mirant la peli, he decidit tapar-me els ulls i les orelles i les suspicàcies i pensar que es tracta del primer cas... Sobretot perquè alguns països orientals han manifestat el seu rebuig a la imatge que es dóna de l'exèrcit persa. La veritat és que el que m'indueix a pensar que simplement és el primer cas (espectacularitat) és que la imatge dels grecs tampoc no acaba de ser massa bona... Corrupció... Masclisme...
Al cap i a la fí, és un còmic d'un mestre que s'involucra molt en la producció de les películes que es basen en els seus còmics... Provocant que persones com jo disfrutin d'anar al cinema...
I provocant que el cinema guanyi més recursos d'expressió, aprofitant l'actual tirada dels efectes especials.
Recomanació: jo de vosaltres l'aniria a veure... Així la podreu criticar amb coneixement de causa. Perquè coses criticables, en té... Ara que sigui avorrida... O poc espectacular no...
Un diumenge fantàstic
Aquest diumenge realment ha estat fantàstic.
9 hores passejant per Madrid sense parar més que per dinar.
Amb una persona realment interessant que veia per primer cop.
Amb naturalitat, amb sinceritat, amb humanitat.
M'he sentit protagonista d'una novel·la de Simenon.
I he recuperat una mica la fe en la condició humana... Hi ha al gent al món que val la pena conèixer.
I a sobre, dos amics enormes com amics i enormes com a persones m'han trucat i m'han animat moltíssim, el Merodeador i l'Àngel.
Un bon cap de setmana...
9 hores passejant per Madrid sense parar més que per dinar.
Amb una persona realment interessant que veia per primer cop.
Amb naturalitat, amb sinceritat, amb humanitat.
M'he sentit protagonista d'una novel·la de Simenon.
I he recuperat una mica la fe en la condició humana... Hi ha al gent al món que val la pena conèixer.
I a sobre, dos amics enormes com amics i enormes com a persones m'han trucat i m'han animat moltíssim, el Merodeador i l'Àngel.
Un bon cap de setmana...
dissabte, de març 24, 2007
El Motorista Fantasma
Si dic que el Motorista Fantasma està dirigida per Mark Steven Johnson, que també va dirigir Daredevil (amb certa solvència segons la meva opinió) i El inolvidable Simon Birch (una peli que no vaig poder soportar ni 5 minuts i que potser algun dia intento reveure, o bé, veure.D'altra banda el Nicolas Cage en realitat he de reconèixer que com a actor de pelis d'acció ho fa realment bé, pel meu gust és clar. I a aquesta película i al personatge del motorista fantasma Cage hi pinta molt bé.
I si bé no és la película més ben dirigida ni amb el guió més ben elaborat, sí que ofereix una introducció digna i entretinguda de la figura del Motorista Fantasma, un home que ven la seva ànima al diable per una bona causa i això i la seva puresa el converteixen en un ésser entre dos mons que decideix emprar els poders que li ha concedit el diable per lluitar contra el mal.
Personalment jo hauria preferit que treguessin més suc a la història i als personatges, que no estan gens elaborats... (Excepte el del propi motorista). No m'hauria importat una segona part... Però jo soc jo i la gent potser es comença a cansar d'aquest filó de superherois. En qualsevol cas és una película prou digna i entretenguda, que pel que he llegit es fonamenta en la nissaga dels anys 90 del cómic, molt més apte per a menors. Les primeres edicions es veu que eren més violentes i més fosques i que basar-se en elles, tot i que hauria estat més fidel als orígens, haurien pogut crear problemes de taquilla... Qui fa películes de superherois si els més joves, que més difruten d'aquestes películes i que són els que empenyen els grans a pagar les entrades de cinema no hi poden anar... Va com va.
I per acabar amb les coses destacables de la película he de rendir un homenatge a la protagonista femenina del film: Eva Mendes. L'Eva Mendes és un homenatge al seu torn a les dones amb corbes (en contraposició a les anoréxiques)...Una bellesa llatina que no crec que guanyi mai cap Óscar però que fa papers molt dignes i a l'altura de les circumstàncies. Clar que a El Motorista Fantasma les esmentades circumstàncies no estaven excessivament altes.
En qualsevol cas, després que demostrés i sobretot mostrés els seus arguments a Training Day, va entrar a formar part d'aquests noms que molts busquen al Google Images. A la foto, una mostra dels seus arguments, pels que es saben atendre a raons.
divendres, de març 23, 2007
Viatge de tornada, i Eufória
Del viatge de tornada des de Londres poc puc dir... Aixecar-nos, fotre'ns un esmorzar anglés a l'hotel i agafar metro cap a Heathrow... I allà poc més... Cua, cua, despullarse, i mitja horeta de comiat... Tu a BCN i jo a MAD, com el títol de la película aquella de les germanes bessones.
I més cues, i un vol agradable però amb dos anglesos al costat una mica imbécils... Continuo pensant que Iberia és una merda... BA encara manté uns mínims de dignitat humana als seus vols... Però no em varen posar película ni d'anada ni de tornada (jo!!!). I arribar a casa... Dinar-Sopar i canviar el xip.
______________________________
Canviant de tema radicalment, ahir vaig tenir un dia extrany... Estic tornant a sentir-me com un ésser humà... Recuperant l'autoestima, malgrat la convicció que la tristesa no desapareixerà mai... Perquè per molt que posis tiritas a sobre les ferides, aquestes encara són a sota... I inclús quan han cicatritzat queda una cicatriu.
Explico aquestes tonteries, perquè ahir... De tanta tristesa que tenia vaig tenir un atac d'eufòria... Va ser un dia dur... Moltes feines acabades depressa en l'últim moment... Moltes urgències i fues. Però tot va acabar bé... I els meus jefes, un cop més innecessàriament varen mostrar la seva satisfacció amb la meva feina... Suposo que això em va provocar una pujada d'adrenalina bastant gran que va actuar en mi com una droga... Estava extasiat... Una alegria trista... Una sensació que no havia notat mai.
Un bluff d'energia i alegria trista... No ho sé explicar... És igual.
I més cues, i un vol agradable però amb dos anglesos al costat una mica imbécils... Continuo pensant que Iberia és una merda... BA encara manté uns mínims de dignitat humana als seus vols... Però no em varen posar película ni d'anada ni de tornada (jo!!!). I arribar a casa... Dinar-Sopar i canviar el xip.
______________________________
Canviant de tema radicalment, ahir vaig tenir un dia extrany... Estic tornant a sentir-me com un ésser humà... Recuperant l'autoestima, malgrat la convicció que la tristesa no desapareixerà mai... Perquè per molt que posis tiritas a sobre les ferides, aquestes encara són a sota... I inclús quan han cicatritzat queda una cicatriu.
Explico aquestes tonteries, perquè ahir... De tanta tristesa que tenia vaig tenir un atac d'eufòria... Va ser un dia dur... Moltes feines acabades depressa en l'últim moment... Moltes urgències i fues. Però tot va acabar bé... I els meus jefes, un cop més innecessàriament varen mostrar la seva satisfacció amb la meva feina... Suposo que això em va provocar una pujada d'adrenalina bastant gran que va actuar en mi com una droga... Estava extasiat... Una alegria trista... Una sensació que no havia notat mai.
Un bluff d'energia i alegria trista... No ho sé explicar... És igual.
dijous, de març 22, 2007
Londres (dia 3): Bloomsbury y Fritzovia
Pues sí... Hoy sigo con el relato de mis aventuras con mi madre en Londres...
Creo que me había quedado en que el Sábado por la mañana y parte de la tarde la pasamos en el British Museum (ver posts anteriores). Alrededor de las 16:30 de la tarde, creo, o incluso un poco más tarde salimos del museo. Lo habíamos visto TODO eso sí, a ritmo frenético (y muy cansado) que nos dió tiempo incluso a comer algo (una ensalada, un bocata, una galleta, una light...) en el bar del mismo museo.
Entonces la decisión fue sencilla, estábamos en el barrio del museo, Bloomsbury & Fritzovia según nuestra guía. Dicha guía proponia un paseo por el barrio, y nos pareció buena idea, para aprovechar los últimos rayos de sol... Y seguimos el itinerario recomendado...
No nos arrepentimos, pues pudimos gozar de un agradable paseo de tarde por un barrio típicamente inglés... Mi madre se dejó fascinar por los sótanos ingleses: algunas casas tienen como una espècie de foso para que entre la luz a los sótanos... Ella suponía que tiempo atrás eso debió ser la entrada del servicio... Ahora la mayoria de las casas eran oficinas o estaban reconvertidas en pisos.... Paseamos también por la Russell Square, una tranquila y apacible plaza, antiguamente parte de las propiedades de los Duques de Bedford... Aunque ninguno de los edificios originales del siglo XVII persisten, hay algunos edificios preciosos del XVIII y XIX, como el Victoria House, que estuvo a punto de convertirse en el ayuntamiento de la ciudad en el 2000 cuando se fundó la Greater London Authority.
Pasamos por Bedford Pl y por la Bloomsbury Square. Antes de volver hacia el hotel llegamos a Sicilian Ave, un pequeño paseo peatonal diseñado y construido el 1910 por R.J. Worley con un estilo puramente italiano... Actualmente és una "shopping street"... En verano es una de las zonas mas plancenteras del Central London... Almenos eso dicen...
De allí ya rehicimos el camino al hotel, para tumbarnos un rato, descansar nuestras castigadas piernas y incluso tomar una breve ducha revitalizante...
A pesar del descanso la paliza turística había hecho mella en nuestros cuerpos i mentes... Más de la que un breve descanso puede paliar... Aun así recogimos nuestros huesos y nos volvimos a patear el Soho, y Covent Garden, en busca de vitalidad nocturna y una cena comfortable... La cena la encontramos en un restaurante italiano de estos de franquicia llamado Bella Italia... Por eso más barato que el del dia anterior (unas 35 libras, e.d. 52 euros aprox). Yo me comí un queso frito delicioso y una pizza Vesubio (tiene nombre de volcán porque era realmente picante). Mi madre tomó un entrecot muy bueno (y ahora mismo no recuerdo que tomo de entrante). Esto acompañado por mi parte de tres cervezas Perroni Gran Riserva y acabé explicándole mis desgracias sentimentales... Pobrecita... Es la mejor madre del mundo (para mi claro está, cada uno con la suya).
Bueno, tengo que decir que antes y después de cenar nos peleamos un poquito... Pero bueno... Que serian dos dias con mi madre sin una discusión? Pues la respuesta es muy fácil: una coca-cola light sin cafeina sin gas y caliente. :D
Nosotros somos de los que nos peleamos porque nos queremos y nos apreciamos demasiado. :D
Y yo soy de los insoportables, así que no tengáis dudas, ella tenia razón.
Y para relajarnos y variar la tendencia del dia, nos fuimos a pasear por el Soho y Covent Garden, otra vez hasta el Thames para despedirnos con corrección y gastar nuestras últimas pilas antes de retirarnos al hotel. Porque el dia siguiente seria duro... Un dia entero de viage de vuelta: de vuelta a la realidad, a la soledad del dia a dia, a una carretera que por norma general no sabes dónde te lleva...
Creo que me había quedado en que el Sábado por la mañana y parte de la tarde la pasamos en el British Museum (ver posts anteriores). Alrededor de las 16:30 de la tarde, creo, o incluso un poco más tarde salimos del museo. Lo habíamos visto TODO eso sí, a ritmo frenético (y muy cansado) que nos dió tiempo incluso a comer algo (una ensalada, un bocata, una galleta, una light...) en el bar del mismo museo.
Entonces la decisión fue sencilla, estábamos en el barrio del museo, Bloomsbury & Fritzovia según nuestra guía. Dicha guía proponia un paseo por el barrio, y nos pareció buena idea, para aprovechar los últimos rayos de sol... Y seguimos el itinerario recomendado...
No nos arrepentimos, pues pudimos gozar de un agradable paseo de tarde por un barrio típicamente inglés... Mi madre se dejó fascinar por los sótanos ingleses: algunas casas tienen como una espècie de foso para que entre la luz a los sótanos... Ella suponía que tiempo atrás eso debió ser la entrada del servicio... Ahora la mayoria de las casas eran oficinas o estaban reconvertidas en pisos.... Paseamos también por la Russell Square, una tranquila y apacible plaza, antiguamente parte de las propiedades de los Duques de Bedford... Aunque ninguno de los edificios originales del siglo XVII persisten, hay algunos edificios preciosos del XVIII y XIX, como el Victoria House, que estuvo a punto de convertirse en el ayuntamiento de la ciudad en el 2000 cuando se fundó la Greater London Authority.
Pasamos por Bedford Pl y por la Bloomsbury Square. Antes de volver hacia el hotel llegamos a Sicilian Ave, un pequeño paseo peatonal diseñado y construido el 1910 por R.J. Worley con un estilo puramente italiano... Actualmente és una "shopping street"... En verano es una de las zonas mas plancenteras del Central London... Almenos eso dicen...
De allí ya rehicimos el camino al hotel, para tumbarnos un rato, descansar nuestras castigadas piernas y incluso tomar una breve ducha revitalizante...
A pesar del descanso la paliza turística había hecho mella en nuestros cuerpos i mentes... Más de la que un breve descanso puede paliar... Aun así recogimos nuestros huesos y nos volvimos a patear el Soho, y Covent Garden, en busca de vitalidad nocturna y una cena comfortable... La cena la encontramos en un restaurante italiano de estos de franquicia llamado Bella Italia... Por eso más barato que el del dia anterior (unas 35 libras, e.d. 52 euros aprox). Yo me comí un queso frito delicioso y una pizza Vesubio (tiene nombre de volcán porque era realmente picante). Mi madre tomó un entrecot muy bueno (y ahora mismo no recuerdo que tomo de entrante). Esto acompañado por mi parte de tres cervezas Perroni Gran Riserva y acabé explicándole mis desgracias sentimentales... Pobrecita... Es la mejor madre del mundo (para mi claro está, cada uno con la suya).
Bueno, tengo que decir que antes y después de cenar nos peleamos un poquito... Pero bueno... Que serian dos dias con mi madre sin una discusión? Pues la respuesta es muy fácil: una coca-cola light sin cafeina sin gas y caliente. :D
Nosotros somos de los que nos peleamos porque nos queremos y nos apreciamos demasiado. :D
Y yo soy de los insoportables, así que no tengáis dudas, ella tenia razón.
Y para relajarnos y variar la tendencia del dia, nos fuimos a pasear por el Soho y Covent Garden, otra vez hasta el Thames para despedirnos con corrección y gastar nuestras últimas pilas antes de retirarnos al hotel. Porque el dia siguiente seria duro... Un dia entero de viage de vuelta: de vuelta a la realidad, a la soledad del dia a dia, a una carretera que por norma general no sabes dónde te lleva...
dimecres, de març 21, 2007
Dimarts boig
Volia seguir relatant les meves aventures a Londres...
Però el dia d'ahir mereix una menció especial... És una nova estrena d'un clàssic en la meva vida professional:
El que semblava havia de ser un bon dia... De cop es transforma, he de substituïr un dels meus jefes a una reunió programada de 9:30 a 15.... Comencem amb mitja hora de retard i al cap de 3 hores ja en portem una hora i mitja... A més no és d'aquestes reunions amb cátering: aixó només passa a ca'n Barça i a les películes... I molt menys es pot considerar una reunió d'aquestes tranquis i de bon rotllo... És una batalla campal informal entre les dues parts implicades... Hi ha terceres parts que pinten més o menys. Jo si bé sobre el paper soc d'una de les dues parts, a la pràctica m'acosto més a una espècie de tercera part. I la veritat és que la meva presència és gairebé testimonial... Bé, vaig haver d'escòrrer uns quants "bultos", però ho vaig fer amb gràcia i desimboltura (no sempre ho aconsegueixo). Cap a les 15h es produeix el moment més tens... Amanit per la falta d'ingesta de substàncies de qualsevol tipus per part dels principals agents involucrats en la reunió.
I així, es varen fer les 16 i increiblement no m'havia esquitxat la sang... I la reunió es va donar per acabada. Tot i que no estava precisament acabada, peró bé.
I aquí es quan el meu patiment va arribar al punt àlgid... Sort que últimament em dona per no menjar res a casa i esmorzar d'hora a una sadvitxeria que hi ha aprop del curro... Si no m'arriba a donar algo. Eren les 16:30 i no havia begut més que una cocacola des de les 9:00 h del matí...
Vaig anar a la màquina de sadvitxos de l'edifici i els que quedaven eren asquerosos, i a més no funcionaven... Vaig acabar dinant de 4 galetetes, un paquetet d'M&Ms, i una altra cocalight.
Però ja no tenia el cap per fer feina... I després de tancar un parell de temes, vaig enfilar cap a casa... On vaig sopar d'hora i fort, on vaig relaxar-me una estona al davant de la tele (House és el rei) i després de House, a currar una estona...
I és que tinc dues setmanes d'infart... Plenes d'incerteses, d'enyors i de nous reptes... No és fantàstic?
Però el dia d'ahir mereix una menció especial... És una nova estrena d'un clàssic en la meva vida professional:
El que semblava havia de ser un bon dia... De cop es transforma, he de substituïr un dels meus jefes a una reunió programada de 9:30 a 15.... Comencem amb mitja hora de retard i al cap de 3 hores ja en portem una hora i mitja... A més no és d'aquestes reunions amb cátering: aixó només passa a ca'n Barça i a les películes... I molt menys es pot considerar una reunió d'aquestes tranquis i de bon rotllo... És una batalla campal informal entre les dues parts implicades... Hi ha terceres parts que pinten més o menys. Jo si bé sobre el paper soc d'una de les dues parts, a la pràctica m'acosto més a una espècie de tercera part. I la veritat és que la meva presència és gairebé testimonial... Bé, vaig haver d'escòrrer uns quants "bultos", però ho vaig fer amb gràcia i desimboltura (no sempre ho aconsegueixo). Cap a les 15h es produeix el moment més tens... Amanit per la falta d'ingesta de substàncies de qualsevol tipus per part dels principals agents involucrats en la reunió.
I així, es varen fer les 16 i increiblement no m'havia esquitxat la sang... I la reunió es va donar per acabada. Tot i que no estava precisament acabada, peró bé.
I aquí es quan el meu patiment va arribar al punt àlgid... Sort que últimament em dona per no menjar res a casa i esmorzar d'hora a una sadvitxeria que hi ha aprop del curro... Si no m'arriba a donar algo. Eren les 16:30 i no havia begut més que una cocacola des de les 9:00 h del matí...
Vaig anar a la màquina de sadvitxos de l'edifici i els que quedaven eren asquerosos, i a més no funcionaven... Vaig acabar dinant de 4 galetetes, un paquetet d'M&Ms, i una altra cocalight.
Però ja no tenia el cap per fer feina... I després de tancar un parell de temes, vaig enfilar cap a casa... On vaig sopar d'hora i fort, on vaig relaxar-me una estona al davant de la tele (House és el rei) i després de House, a currar una estona...
I és que tinc dues setmanes d'infart... Plenes d'incerteses, d'enyors i de nous reptes... No és fantàstic?
dimarts, de març 20, 2007
London: British Museum (II)
There is no doubt about the greatness of the British Museum.
Anyway I can't help having a strong mental conflict: on one hand I think that it's great to have something like the British Museum, a place where you can track the evolution of art through the history of humanity in a real admirable level of conservation/restoration, and with no entrace fee. On the other hand, I understand perfectly the feelings of the countries of procedence of most of these art objects.
In fact, in an undetermined moment of my visit to the Museum, I thought It could be called "The expoliation museum", or even "stolen-stones museum"/"withdrawn-walls museum".
Anyway I enjoyed my visit to the museum highly. And so did my mother.
But I think so much things to see may be tiring... Abusing... Maybe reducing some collections would be even better (try giving some of the pieces back to their procedence countries) for the people to enjoy the exhibit. And I also felt that the pieces weren't disposed didactically.
Although I really liked the museum, most of the things didn't really surprise me, as I had seen very similar things on other museums, or in several documentaries.
Anyway It's an impressing museum, worth visiting (two whole days recommended to fully enjoy all it's features)...
Beautiful and incredible exhibits about Egypt, Mesopotamia, Asia, Greece, Rome and many different cultures and geographical sites.
One of the things I liked most was the frist room I went into, which had a kind of summary of what the British Museum contains... I also loved specially the room about live, dead and gods around the world... Quite interesting, indeed.
At last, the visit we had predicted to last just until lunch time, spreaded till half afternoon. (Does it mean we were really enjoying it?). We had to have lunch at the same museum. It wasn't nor bad neither expensive...
In a few words, a wonderful visit to the museum, with more reflections about the museum itself than about the pieces it contains. The only contra to this visit, is that we ended totally exhausted... Our legs were really hurting. Well...
Although the visit to the museum had ended, the day continued... So this will continue... Tomorrow.
Anyway I can't help having a strong mental conflict: on one hand I think that it's great to have something like the British Museum, a place where you can track the evolution of art through the history of humanity in a real admirable level of conservation/restoration, and with no entrace fee. On the other hand, I understand perfectly the feelings of the countries of procedence of most of these art objects.
In fact, in an undetermined moment of my visit to the Museum, I thought It could be called "The expoliation museum", or even "stolen-stones museum"/"withdrawn-walls museum".
Anyway I enjoyed my visit to the museum highly. And so did my mother.
But I think so much things to see may be tiring... Abusing... Maybe reducing some collections would be even better (try giving some of the pieces back to their procedence countries) for the people to enjoy the exhibit. And I also felt that the pieces weren't disposed didactically.
Although I really liked the museum, most of the things didn't really surprise me, as I had seen very similar things on other museums, or in several documentaries.
Anyway It's an impressing museum, worth visiting (two whole days recommended to fully enjoy all it's features)...
Beautiful and incredible exhibits about Egypt, Mesopotamia, Asia, Greece, Rome and many different cultures and geographical sites.
One of the things I liked most was the frist room I went into, which had a kind of summary of what the British Museum contains... I also loved specially the room about live, dead and gods around the world... Quite interesting, indeed.
At last, the visit we had predicted to last just until lunch time, spreaded till half afternoon. (Does it mean we were really enjoying it?). We had to have lunch at the same museum. It wasn't nor bad neither expensive...
In a few words, a wonderful visit to the museum, with more reflections about the museum itself than about the pieces it contains. The only contra to this visit, is that we ended totally exhausted... Our legs were really hurting. Well...
Although the visit to the museum had ended, the day continued... So this will continue... Tomorrow.
dilluns, de març 19, 2007
London: British Museum (I)
Com ja he comentat un dia és poc per veure Londres... Sobretot per a dues persones com la meva mare i jo, amollats a dins del British Museum...
Dissabte ens varem llevar d'hora i ens vàrem preparar per anar al British Museum... Londres és impresionant... A la nit tan viu, i al matí tan desert. Es podria dir que a Londres fins a les 9:30 no hi posen els carrers... Les botigues no obren fins a les 10... Això sí, a Oxford Street, carrer molt proper a l'hotel s'hi pot trobar desde discos (Virgin, Borders...) fins a roba (H&M, Mango, Zara...)... I qualsevol cosa... Nosaltres ens varem llevar massa d'hora... Perquè haviem acabat la son... I varem anar a inspeccionar el camí cap al British Museum. Perquè és clar... Era la nostra cita obligatòria... A mi m'encanta passar-me dies passejant per museus, encara que no entengui la meitat de les coses que hi ha... (Amb temps el millor són les visites guiades que almenys t'expliquen anécdotes significatives de les peces més interessants). I no és que hi hagi poques coses... El British Museum és enorme... Hom s'hi pot passar dies en visites guiades... Nosaltres teniem un matí (estimació preliminar) i no podíem posar-nos a fer visites guiades...
La meva mare tenia clar el que volia: veure amb calma tots els tresors i misteris dels móns egipci i mesopotami, dels quals n'és una avesada aficionada. No es perd cap documental... I s'ha llegit tota la nissaga de noveles pseudo-històriques de Christian Jacq. I jo el que volia era veure-ho tot... Per endur-me una idea general del museu per quan hi torni, que hi tornaré, i com sempre descobrir coses noves... (Bé, noves, noves)...
Així que ens vàrem llevar massa d'hora i vàrem inspeccionar el camí fins al museu des de l'hotel... No era gens enfora... De fet arribàrem massa aviat... Però ho vàrem aprofitar per berenar... Bé, per barallar-nos pel berenar. Els que em coneixeu sabeu perfectament que soc insoportable... Els que no em coneixeu, per fer-vos una idea, ho soc tant que no em soporta ni ma mare. (Jeje).... Bé, de fet només va ser una petita discrepancia de criteris sobre l'indret on berenar... Al final anàrem on jo volia... I jo vaig berenar bé, i ella fatal... Un fet que ella es cobraria més endavant.
Res, en qualsevol cas varem berenar i panxa plena ens encaminarem decididament cap al museu...
(bé... demà explicaré amb més detall les meves impressions del British Museum).
Dissabte ens varem llevar d'hora i ens vàrem preparar per anar al British Museum... Londres és impresionant... A la nit tan viu, i al matí tan desert. Es podria dir que a Londres fins a les 9:30 no hi posen els carrers... Les botigues no obren fins a les 10... Això sí, a Oxford Street, carrer molt proper a l'hotel s'hi pot trobar desde discos (Virgin, Borders...) fins a roba (H&M, Mango, Zara...)... I qualsevol cosa... Nosaltres ens varem llevar massa d'hora... Perquè haviem acabat la son... I varem anar a inspeccionar el camí cap al British Museum. Perquè és clar... Era la nostra cita obligatòria... A mi m'encanta passar-me dies passejant per museus, encara que no entengui la meitat de les coses que hi ha... (Amb temps el millor són les visites guiades que almenys t'expliquen anécdotes significatives de les peces més interessants). I no és que hi hagi poques coses... El British Museum és enorme... Hom s'hi pot passar dies en visites guiades... Nosaltres teniem un matí (estimació preliminar) i no podíem posar-nos a fer visites guiades...
La meva mare tenia clar el que volia: veure amb calma tots els tresors i misteris dels móns egipci i mesopotami, dels quals n'és una avesada aficionada. No es perd cap documental... I s'ha llegit tota la nissaga de noveles pseudo-històriques de Christian Jacq. I jo el que volia era veure-ho tot... Per endur-me una idea general del museu per quan hi torni, que hi tornaré, i com sempre descobrir coses noves... (Bé, noves, noves)...
Així que ens vàrem llevar massa d'hora i vàrem inspeccionar el camí fins al museu des de l'hotel... No era gens enfora... De fet arribàrem massa aviat... Però ho vàrem aprofitar per berenar... Bé, per barallar-nos pel berenar. Els que em coneixeu sabeu perfectament que soc insoportable... Els que no em coneixeu, per fer-vos una idea, ho soc tant que no em soporta ni ma mare. (Jeje).... Bé, de fet només va ser una petita discrepancia de criteris sobre l'indret on berenar... Al final anàrem on jo volia... I jo vaig berenar bé, i ella fatal... Un fet que ella es cobraria més endavant.
Res, en qualsevol cas varem berenar i panxa plena ens encaminarem decididament cap al museu...
(bé... demà explicaré amb més detall les meves impressions del British Museum).
diumenge, de març 18, 2007
London: dia 2 (Viernes)
El segundo dia en Londres empezaba muy temprano...
El despertador suena. Y lo pongo para media hora más tarde. Estaba empachado del dia anterior... Y enresacado. Por lo que preferí dormir media hora más, a desayunar sin hambre.
Y luego el curso todo el dia... Hasta las 17... Y luego las despedidas... En realidad todos nos lo hemos pasado bien... Supongo... La mayoria van directamente al aeropuerto para volver a su casa. Otros nos vamos a Londres para aprovechar el viaje con un poco de turismo. 7 de nosotros nos metemos en un taxi para el centro de Londres. Primero se baja uno, después los demás, y me quedo solo con el taxista que me lleva hasta el hotel.
En el hotel me espera mi madre, y me la encuentro sólo con bajar del taxi... Llevaba un rato esperándome.
Dejé las maletas en la habitación. El hotel, el Holiday Inn Regent's Park, de 4 estrellas no está mal, pero tampoco estaba perfecto. Pero supongo que estaba muy bien para los estándares del centro de Londres... Porque eso sí que lo tenía: bastante céntrico, sin estar en el puro centro.
Para que os hagáis una idea, tras dejar las maletas y cenar, dimos un paseo por Shaftesbury Street y toda la zona del Covent Garden, el Strand Street, la zona de teatros y restaurantes, rozando el Soho, hasta el Thames... Lo cruzamos por un puente con vistas increibles al Big Ben, a la noria iluminada de Jubilee Gardens, y a una ciudad inundada de vida y luz... Con calles inundadas de vida...
Cenar, cenamos en La Vigne, un restaurante muy bueno (italiano) en Great Portland Street, muy cerca del hotel. Champiñones con soja, Bresaola, Calamares fritos y unos buenos espaguettis con albóndigas. Las pizzas también tenian buena pinta. Y la decoración, sencilla y con muebles de clásico estilo mediterráneo (p.e. las sillas), muy notable. Todo por 45 libras (unos 68 euros). Un precio muy aceptable para los estándares londinenses. Altamente recomendado.
Y después nada mejor que el ya mencionado paseo por la vida nocturna de los alrededores del Covent Garden hasta el Thames, de ida y vuelta hasta el hotel... Nos dieron la una, entre una cosa y la otra. Y yo me quedé frito enseguida que mi cuerpo se posó sobre la cama.
Una noche perfecta de transición curso-turismo... La mejor manera de empezar a descubrir Londres, buceando entre la vitalidad nocturna, admirando sus edificios, calles y ambientes, paseando... Y con mi madre... Ese ser fantástico con el que cada dia tengo menos oportunidades de compartir tiempo... Una gran oportunidad de pasar unos dias juntos...
Podia pedir más?
(Continuará)
El despertador suena. Y lo pongo para media hora más tarde. Estaba empachado del dia anterior... Y enresacado. Por lo que preferí dormir media hora más, a desayunar sin hambre.
Y luego el curso todo el dia... Hasta las 17... Y luego las despedidas... En realidad todos nos lo hemos pasado bien... Supongo... La mayoria van directamente al aeropuerto para volver a su casa. Otros nos vamos a Londres para aprovechar el viaje con un poco de turismo. 7 de nosotros nos metemos en un taxi para el centro de Londres. Primero se baja uno, después los demás, y me quedo solo con el taxista que me lleva hasta el hotel.
En el hotel me espera mi madre, y me la encuentro sólo con bajar del taxi... Llevaba un rato esperándome.
Dejé las maletas en la habitación. El hotel, el Holiday Inn Regent's Park, de 4 estrellas no está mal, pero tampoco estaba perfecto. Pero supongo que estaba muy bien para los estándares del centro de Londres... Porque eso sí que lo tenía: bastante céntrico, sin estar en el puro centro.
Para que os hagáis una idea, tras dejar las maletas y cenar, dimos un paseo por Shaftesbury Street y toda la zona del Covent Garden, el Strand Street, la zona de teatros y restaurantes, rozando el Soho, hasta el Thames... Lo cruzamos por un puente con vistas increibles al Big Ben, a la noria iluminada de Jubilee Gardens, y a una ciudad inundada de vida y luz... Con calles inundadas de vida...
Cenar, cenamos en La Vigne, un restaurante muy bueno (italiano) en Great Portland Street, muy cerca del hotel. Champiñones con soja, Bresaola, Calamares fritos y unos buenos espaguettis con albóndigas. Las pizzas también tenian buena pinta. Y la decoración, sencilla y con muebles de clásico estilo mediterráneo (p.e. las sillas), muy notable. Todo por 45 libras (unos 68 euros). Un precio muy aceptable para los estándares londinenses. Altamente recomendado.
Y después nada mejor que el ya mencionado paseo por la vida nocturna de los alrededores del Covent Garden hasta el Thames, de ida y vuelta hasta el hotel... Nos dieron la una, entre una cosa y la otra. Y yo me quedé frito enseguida que mi cuerpo se posó sobre la cama.
Una noche perfecta de transición curso-turismo... La mejor manera de empezar a descubrir Londres, buceando entre la vitalidad nocturna, admirando sus edificios, calles y ambientes, paseando... Y con mi madre... Ese ser fantástico con el que cada dia tengo menos oportunidades de compartir tiempo... Una gran oportunidad de pasar unos dias juntos...
Podia pedir más?
(Continuará)
divendres, de març 16, 2007
Good breakfast
I just forgot to explain that the day 1 breakfast was just unbelievable. Meat sausages, vegetable sausages, fried corn, milk with cereals, mushroms, cakes and bakery, juices... What a wonderful breakfast...
Well, now I have to disconnect. I have a restricted Inet access. I'll keep on telling you how is it everything going to me.
Well, now I have to disconnect. I have a restricted Inet access. I'll keep on telling you how is it everything going to me.
London dia 1: continuació
No m'enrecordo on he deixat el meu relat del dia 1.
La qüestió és que sobre les 12 ens varen fer dinar d'un dinar fred... Sandvitxos i això i a la tarda va continuar el curs... Ara bé, hi va haver canvi en els "presentadors" que va amenitzar el tema... Tot plegat va anar tirant fins les 17:30. Hora que ens varen "amollar" fins a l'Hotel i ens vàren convidar a sopar... A un xinés... Entre el xinés i les cerveses que tothom sense excepció consumia amb avidesa. (Oh! Stella, que bona que estàs!!!) I la cervesa xinesa Tintsao o quelcom així... I el xinés estil pequinés... (Qué bo!) I la gent simpàtica, internacional i agradable: israelins, eslovens, danesos, holandesos, un veneçolà resident a madrid, una alemanya, dos anglesos, un indi, un escocés de 50 anys fan de la mateixa música que jo (Specials, Madness... Quin personatge!). Un suec i un català de Mallorca....
Abans, durant i després de sopar, birres per un tubo.
I a dormir ben gat....
Més tard dia 2.
La qüestió és que sobre les 12 ens varen fer dinar d'un dinar fred... Sandvitxos i això i a la tarda va continuar el curs... Ara bé, hi va haver canvi en els "presentadors" que va amenitzar el tema... Tot plegat va anar tirant fins les 17:30. Hora que ens varen "amollar" fins a l'Hotel i ens vàren convidar a sopar... A un xinés... Entre el xinés i les cerveses que tothom sense excepció consumia amb avidesa. (Oh! Stella, que bona que estàs!!!) I la cervesa xinesa Tintsao o quelcom així... I el xinés estil pequinés... (Qué bo!) I la gent simpàtica, internacional i agradable: israelins, eslovens, danesos, holandesos, un veneçolà resident a madrid, una alemanya, dos anglesos, un indi, un escocés de 50 anys fan de la mateixa música que jo (Specials, Madness... Quin personatge!). Un suec i un català de Mallorca....
Abans, durant i després de sopar, birres per un tubo.
I a dormir ben gat....
Més tard dia 2.
Londres dias 0 y 1
Dia 0.
Acabo el trabajo unas horitas antes de tiempo. Me voy a casa, cojo las maletas, me relajo media hora y me llaman los que seran mis compañeros de viaje. Que me de prisa, que me esperan.
Llego al aeropuerto menos de media hora más tarde. Facturo en 3 minutos y encuentro a mis acompañantes, JA y JB. Compramos una botellita de hierbas mallorquinas (que buenas serán) y nos tomamos unas cervezas. El destino: vamos juntos en el avión. Los tres.
No paramos de reirnos y de hablar. En el avión unas cervecitas. Esto es un viaje de empresa y las demas cosas son tonterias.
Llegamos sin retraso. Dudamos entre taxi y autobús, pero el autobús nos encuentra primero. Todo es gris aquí. El hotel está muy cerca del aeropuerto.
Llegamos, es de lujo. Pedazo hotel. Dejamos las cosas y nos vamos a buscar comida. Lo único que encontramos es un McDonalds a punto de cerrar... Hay que.... adaptarse? Jeje
Luego buscamos un Pub. Todo cierra. Pero en el hotel hay cerveza. Stela Artois de presión... Esto es cerveza y no la Mahou. Jo! Ya son las 2 de la mañana en España y mañana hay que levantarse a las 8 (la 1 y las 7 en Londres respectivamente).
Pedazo habitación. Y pedazo cama. En ella cabrian 3 chicas a mi lado... Que forma de echar a perder el espacio.
Dia 1: Suena el despertador. Me pongo la BBC (esto es una tele), me ducho, y voy a desayunar. Me pongo las botas. Nos ponemos las botas, pero yo más. Y cogemos un taxi hasta el sitio del curso. Por un momento creo que me hacen conducir a mi... No recordaba que aquí el volante está al otro lado. Es decir, que el volante está en el lado del copiloto... Es una sensación realmente extraña... Estar en el sitio del conductor privado de volante y pedales. Y el susto cuando ves un coche acercandose por tu lado de la carretera... Pero no... Lógicamente las rotondas (glorietas) aquí también van al revés.
El taxista es un indio muy simpático...
El lugar del curso está enmedio de la naturaleza, al lado de un lago. Que difícil concentrarse mientras los patos nadan felices... Que envidia los patos. El curso es interesante... Aunque lo más interesante... NO lo puedo decir...
A las 11:45 hora local me hacen comer... Y todavia tengo el desayuno en la garganta.... Acabo con un empacho... El curso sigue siendo interesante aunque yo me muero de sueño...
El curso sigue...
Pero yo tengo que cerrar el portátil. Mañana (hoy) seguiré con mi relato.
Acabo el trabajo unas horitas antes de tiempo. Me voy a casa, cojo las maletas, me relajo media hora y me llaman los que seran mis compañeros de viaje. Que me de prisa, que me esperan.
Llego al aeropuerto menos de media hora más tarde. Facturo en 3 minutos y encuentro a mis acompañantes, JA y JB. Compramos una botellita de hierbas mallorquinas (que buenas serán) y nos tomamos unas cervezas. El destino: vamos juntos en el avión. Los tres.
No paramos de reirnos y de hablar. En el avión unas cervecitas. Esto es un viaje de empresa y las demas cosas son tonterias.
Llegamos sin retraso. Dudamos entre taxi y autobús, pero el autobús nos encuentra primero. Todo es gris aquí. El hotel está muy cerca del aeropuerto.
Llegamos, es de lujo. Pedazo hotel. Dejamos las cosas y nos vamos a buscar comida. Lo único que encontramos es un McDonalds a punto de cerrar... Hay que.... adaptarse? Jeje
Luego buscamos un Pub. Todo cierra. Pero en el hotel hay cerveza. Stela Artois de presión... Esto es cerveza y no la Mahou. Jo! Ya son las 2 de la mañana en España y mañana hay que levantarse a las 8 (la 1 y las 7 en Londres respectivamente).
Pedazo habitación. Y pedazo cama. En ella cabrian 3 chicas a mi lado... Que forma de echar a perder el espacio.
Dia 1: Suena el despertador. Me pongo la BBC (esto es una tele), me ducho, y voy a desayunar. Me pongo las botas. Nos ponemos las botas, pero yo más. Y cogemos un taxi hasta el sitio del curso. Por un momento creo que me hacen conducir a mi... No recordaba que aquí el volante está al otro lado. Es decir, que el volante está en el lado del copiloto... Es una sensación realmente extraña... Estar en el sitio del conductor privado de volante y pedales. Y el susto cuando ves un coche acercandose por tu lado de la carretera... Pero no... Lógicamente las rotondas (glorietas) aquí también van al revés.
El taxista es un indio muy simpático...
El lugar del curso está enmedio de la naturaleza, al lado de un lago. Que difícil concentrarse mientras los patos nadan felices... Que envidia los patos. El curso es interesante... Aunque lo más interesante... NO lo puedo decir...
A las 11:45 hora local me hacen comer... Y todavia tengo el desayuno en la garganta.... Acabo con un empacho... El curso sigue siendo interesante aunque yo me muero de sueño...
El curso sigue...
Pero yo tengo que cerrar el portátil. Mañana (hoy) seguiré con mi relato.
dimecres, de març 14, 2007
London, wait for me
Today will be a really stressing day. I've got no time for anything.
I shouldn't be writting this note... I've got a lot of work to do untill 17h. A that time I must run away from my job to my house, pick up the luggage and head on towards the airport.
From there, a plane will take me to London.
At my arrival, set myself comfortable and inspect the hotel and meet the people: I'm going to assist to a course of my company, so there will be a lot of people to meet.
Tomorrow, on Thursday, the course will take all daytime away. At after the course I think I'm going to have a dinner, in which I'll be able to meet more people from my company and area. That always is something good... Know and be known, the secret of success at job. At least, some say so.
The course will continue on Friday all daytime. But after the course, my mother will join me from Mallorca and together we will discover some of the wonderful corners of the Brittish capital.
I don't know whether I'll have Inet connection or not. If I have it, I'll try to explain how is everything going around London. If I don't I'll try to explain at my return.
I shouldn't be writting this note... I've got a lot of work to do untill 17h. A that time I must run away from my job to my house, pick up the luggage and head on towards the airport.
From there, a plane will take me to London.
At my arrival, set myself comfortable and inspect the hotel and meet the people: I'm going to assist to a course of my company, so there will be a lot of people to meet.
Tomorrow, on Thursday, the course will take all daytime away. At after the course I think I'm going to have a dinner, in which I'll be able to meet more people from my company and area. That always is something good... Know and be known, the secret of success at job. At least, some say so.
The course will continue on Friday all daytime. But after the course, my mother will join me from Mallorca and together we will discover some of the wonderful corners of the Brittish capital.
I don't know whether I'll have Inet connection or not. If I have it, I'll try to explain how is everything going around London. If I don't I'll try to explain at my return.
dimarts, de març 13, 2007
Epic Movie...
Després de més d'un més sense anar al cinema aquest cap de setmana hi he tornat per partida doble...De les dues pelis que he anat a veure preferixo començar per la més dolenta...
A mi sempre m'han agradat aquestes pelis de parodies... Però he de reconèixer que de totes les que he vist aquesta és sense cap dubte (almenys per a mi) la més dolenta.
Clar que he de reconèixer que tot i dolenta va servir per al seu propósit: desconnectar una estona i veure una película absolutament intrascendental que provoqui una mica de riure estúpid.
I bé... Unes 12 películes parodiades en aquest poupourri inverosímil amb forta carrega sexual (no podia faltar) i inevitables tocs escatológics...
Entre les películes parodiades hi ha títols com Piratas del Caribe 2, Nacho Libre, Charlie y la Fábrica de Chocolate, Serpientes en el Avión, X-Men, Superman, El Código Da Vinci, (es podria dir que Borat), Las Crónicas de Narnia, Harry Potter, (alguns programes de la MTV) i (l'aparició estrellada en forma de paròdia d'un personatge públic de la talla de la Paris Hilton). Suposo que n'hi deu haver alguna més que em deixo. Però tampoc és una dada trascendent.
El més trascendent del que queda és la ja esmentada carrega sexual, eternament representada en aquesta nissaga de películes per la Carmen Electra (a la foto) que fa un digníssim paper de Mística...No és cap gran aportació al món del cinema... De fet és una aportació molt pobre, pitjor que Date Movie i les últimes Scary Movies... Potser se'ls està esgotant la imaginació i desgastant la fórmula.
Ja es necessària l'aparició d'un nou Mel Brooks que revolucioni el génere. Es troben a faltar més películes de la talla de "La loca guerra de las galàxias", o els "Agárralos como puedas" i la nissaga dels "... como puedas" del mític Leslie Nielsen. O els extraordinaris Hots Shots o Top Secret.
També es troba a faltar l'humor anglés dels Monty Python com a La Vida de Brian...
Esperem que la próxima película de Mr Bean sigui millor que la primera i ens ofereix una bona quantitat de rialles...
dilluns, de març 12, 2007
Manies detectivesques
L'altre dia estava llegint un llibre que m'havien deixat... I entre dues de les seves primeres pàgines em vaig trobar la solapa d'una caixa... Sembla de fet la solapa d'una caixa d'un medicament: a la part de sobre, de color verd, hi havia el nom del fàrmac...
Ja he dit mil cops que sóc molt aficionat al món de la novela policíaca o detectivesca. De fet no només a la novela, sinó a més al cinema policíac/detectivesc, a les series.... Vaja a tot el que sigui policíac/detectivesc. Això no sé si és un aspecte cultural de la meva família o un fet genètic... El temps dirà...
Amb aquests antecedents i aquests gustos no podia fer altra cosa que buscar a Internet, al Google, el nom del suposat medicament.
El nom en qüestió era "Rhatma".
I el resultat obtingut, divertit, si més no, per les variades hipòtesis que implica. Aquesta és la descripció del medicament (sí, jo tenia raó):
Ja he dit mil cops que sóc molt aficionat al món de la novela policíaca o detectivesca. De fet no només a la novela, sinó a més al cinema policíac/detectivesc, a les series.... Vaja a tot el que sigui policíac/detectivesc. Això no sé si és un aspecte cultural de la meva família o un fet genètic... El temps dirà...
Amb aquests antecedents i aquests gustos no podia fer altra cosa que buscar a Internet, al Google, el nom del suposat medicament.
El nom en qüestió era "Rhatma".
I el resultat obtingut, divertit, si més no, per les variades hipòtesis que implica. Aquesta és la descripció del medicament (sí, jo tenia raó):
Activador del crecimiento del cabello y purificador del cuero cabelludo (con aminoácidos, biopolímeros marinos, complejo vitamínico).Clar aleshores ja podeu comptar totes les suposicions que poden correr per un cap una mica imaginatiu...
Activa el crecimiendo del cabello, vigoriza el bulbo capilar, purifica el cuero cabelludo reforzando y aumenta el grosor del mismo de una forma inmediata y progresiva desde la primera aplicación.
Ingr.: alcohol denst., agua, ginkgo biloba, tropaeolum majus, crataegus oxyacantha, hydrolyzed collagen, chitosan glycolate, salicylic acid, parfum, retinyl palmite, tocopherol, calcium pantothenate, PABA, inositol, linoleic acid, biotin.
diumenge, de març 11, 2007
Charnego, Loquillo y los Trogloditas
Otro tema de "Feo, Fuerte y Formal" (2001) que me encanta es Charnego (A la manera de Gato). Al final, el Loquillo se animó a cantar en catalan, aunque fuera solo un trocito...
(Para los que no esten al dia, Loquillo, en los 90 se erigió como un gran crítico del Rock'n'roll cantado en catalan y de todo el movimento conocido como Rock Catalan. Aunque más que por un motivo ideológico fue por la cartera, pues perdió muchos "bolos" en favor de dicho movimento.)
Charnego
“A principis de segle
els meus avis van arribar
a la seva terra promesa
de l´Aragó i del País Valencià.
A poc a poc, i sense pressa
la seva cultura van barrechar
amb altres, que com ells
aquí s´hi van quedar
Trabajaron de sol a sol
y se ganaron el respeto
a vivir en esta tierra
suya por derecho
Pa deleite de las niñas
de Pedralbes y Sarrià
que saben perfectament
la seva forma de treballar
Como gato callejero
Un mil leches, un charnego
que entra per la porta
sense preguntar
No em possis mai en dubte
ni mi ser ni mi conducta
Mi sabor és molt fàcil d´explicar
Caminan per la Verneda
Barceloneta, Horta y Sants,
Poble Sec y Sant Andreu,
Guinardó, Nou Barris y El Raval
La Barcelona de Candel
De Marsé y de Rabinad
Barcelona que en Gato Pérez
Tan bé va fer sonar”
(Para los que no esten al dia, Loquillo, en los 90 se erigió como un gran crítico del Rock'n'roll cantado en catalan y de todo el movimento conocido como Rock Catalan. Aunque más que por un motivo ideológico fue por la cartera, pues perdió muchos "bolos" en favor de dicho movimento.)
Charnego
“A principis de segle
els meus avis van arribar
a la seva terra promesa
de l´Aragó i del País Valencià.
A poc a poc, i sense pressa
la seva cultura van barrechar
amb altres, que com ells
aquí s´hi van quedar
Trabajaron de sol a sol
y se ganaron el respeto
a vivir en esta tierra
suya por derecho
Pa deleite de las niñas
de Pedralbes y Sarrià
que saben perfectament
la seva forma de treballar
Como gato callejero
Un mil leches, un charnego
que entra per la porta
sense preguntar
No em possis mai en dubte
ni mi ser ni mi conducta
Mi sabor és molt fàcil d´explicar
Caminan per la Verneda
Barceloneta, Horta y Sants,
Poble Sec y Sant Andreu,
Guinardó, Nou Barris y El Raval
La Barcelona de Candel
De Marsé y de Rabinad
Barcelona que en Gato Pérez
Tan bé va fer sonar”
dissabte, de març 10, 2007
El Museo del Prado
El otro dia volví al Museo del Prado.
La última vez que había ido yo era muy joven. Quizàs tendria 8 o 9 años y aquello se me hizo enorme y eterno. Me encantó. Era un niño y entendia menos que nunca el arte, pero siempre me ha interesado, y aunque no entienda de técnicas y de estilos, si que hay motivos y estilos que me expresan más cosas que otros...
Ahora ya no soy tan niño y sigo sin entender de técnicas y de estilos, pero soy mas consciente de aquellas cosas que me motivan más y me comunican más cosas.
Esta vez el Museo del Prado no me pareció tan enorme como me habia parecido 18 años antes. Es curioso como la perspectiva de nuestra estatura nos cambia la percepción de las cosas.
Tengo que reconocer que todos esos cuadros... No sé como definirlos... Los bodegones... Y los retratos de gente tan fea como noble no me dicen demasiado. Y muchos de los religiosos tampoco me fascinan. En cambio la mitologia, las alegorias y las abstracciones sí. La escultura más o menos clásica tambien me gusta... Sobretodo al saber que la proporción áurea està ahí... A su manera, discretamente... pero está ahí.
Yo a nivel general soy de los Van Gogh, Munch, un poco Klimt... Mucho Dalí, me encanta... Picaso y Miró también me gusta... Soy abstracto? De estos en El Prado no hay muchos. Precisamente de Velázquez no hay nada que realmente me guste... Que me inspire mucho.
De Goya me impresionó de pequeño tanto como ahora Saturno devorando a su hijo... Me encanta su expresividad. El Colossus también es impresionante. Y bien... Hay algunos que me gustan más que otros.
Pero lo que más me llamó la atención y me sedujo és El Greco... Soy un amante de les cosas poco convencionales y El Greco definitivamente es menos convencional que Velázquez o Goya. El Bosco (y su moralista Jardín de las Delícias) también es poco convencional y también su obra me resulta bastante atractiva. En una menor medida me gustan algunso cuadros de Rubens... Muestran una estética femenina muy poco valorada hoy en dia y creo que es una demostración que la belleza no está en la delgadez sinó en las proporciones.
El otro dia volví al Prado, y espero volver algún dia.
La última vez que había ido yo era muy joven. Quizàs tendria 8 o 9 años y aquello se me hizo enorme y eterno. Me encantó. Era un niño y entendia menos que nunca el arte, pero siempre me ha interesado, y aunque no entienda de técnicas y de estilos, si que hay motivos y estilos que me expresan más cosas que otros...
Ahora ya no soy tan niño y sigo sin entender de técnicas y de estilos, pero soy mas consciente de aquellas cosas que me motivan más y me comunican más cosas.
Esta vez el Museo del Prado no me pareció tan enorme como me habia parecido 18 años antes. Es curioso como la perspectiva de nuestra estatura nos cambia la percepción de las cosas.
Tengo que reconocer que todos esos cuadros... No sé como definirlos... Los bodegones... Y los retratos de gente tan fea como noble no me dicen demasiado. Y muchos de los religiosos tampoco me fascinan. En cambio la mitologia, las alegorias y las abstracciones sí. La escultura más o menos clásica tambien me gusta... Sobretodo al saber que la proporción áurea està ahí... A su manera, discretamente... pero está ahí.
Yo a nivel general soy de los Van Gogh, Munch, un poco Klimt... Mucho Dalí, me encanta... Picaso y Miró también me gusta... Soy abstracto? De estos en El Prado no hay muchos. Precisamente de Velázquez no hay nada que realmente me guste... Que me inspire mucho.
De Goya me impresionó de pequeño tanto como ahora Saturno devorando a su hijo... Me encanta su expresividad. El Colossus también es impresionante. Y bien... Hay algunos que me gustan más que otros.
Pero lo que más me llamó la atención y me sedujo és El Greco... Soy un amante de les cosas poco convencionales y El Greco definitivamente es menos convencional que Velázquez o Goya. El Bosco (y su moralista Jardín de las Delícias) también es poco convencional y también su obra me resulta bastante atractiva. En una menor medida me gustan algunso cuadros de Rubens... Muestran una estética femenina muy poco valorada hoy en dia y creo que es una demostración que la belleza no está en la delgadez sinó en las proporciones.
El otro dia volví al Prado, y espero volver algún dia.
divendres, de març 09, 2007
Veneno en la piel, Radio Futura
Sin duda uno de los temas que emocionan en las noches de Malasaña.
Veneno en la piel
Dicen que tienes veneno en la piel
y es que estás hecha de plástico fino.
Dicen que tienes un tacto divino
y quien te toca se queda con él.
Y si esta noche quieres ir a bailar
vete poniendo el disfraz de pecadora,
pero tendrás que estar lista en media hora
por que si no yo no te paso a buscar.
Pero primero quieres ir a cenar
y me sugieres que te lleve a un sitio caro
a ver si aceptan la cartilla del paro,
porque sino lo tenemos que robar.
Yo voy haciéndome la cuenta de cabeza
y tu prodigas tu sonrisa con esmero
y te dedicas a insultar al camarero
y me salpicas con espuma de cerveza.
Y aquí te espero en la barra del bar,
mientras que tú vas haciendo discoteca.
Como te pases, te lo advierto, muñeca,
que yo esta vez no te voy a rescatar.
Te crees que eres una bruja consumada
y lo que pasa es que estás intoxicada;
y eso que dices que ya no tomas nada,
pero me dicen por ahi: "Que sí, que sí,
que sí, que sí", y dicen, dicen...
Dicen que tienes veneno en la piel
y es que estás hecha de plástico fino.
Dicen que tienes un tacto divino
y quien te toca se queda con él.
Dices que yo no soy tu hombre ideal
mientras hojeas con soltura una revista
y me pregunto si tendrás alguna pista
o alguna foto de tu "tal para cual".
Te crees que eres una bruja consumada
y lo que pasa es que estás intoxicada;
y eso que dices que ya no tomas nada,
pero me dicen por ahi: "Que sí, que sí,
que sí, que sí", y dicen, dicen...
Dicen que tienes veneno en la piel
y es que estás hecha de plástico fino.
Dicen que tienes un tacto divino
y quien te toca se queda con él.
Dicen que tienes un tacto divino
y quien te toca se queda con él.
Dicen que tienes veneno en la piel
y quien te toca se queda con él.
se queda con él
veneno en la piel
se queda con él
veneno en la piel
veneno en la piel.
Veneno en la piel
Dicen que tienes veneno en la piel
y es que estás hecha de plástico fino.
Dicen que tienes un tacto divino
y quien te toca se queda con él.
Y si esta noche quieres ir a bailar
vete poniendo el disfraz de pecadora,
pero tendrás que estar lista en media hora
por que si no yo no te paso a buscar.
Pero primero quieres ir a cenar
y me sugieres que te lleve a un sitio caro
a ver si aceptan la cartilla del paro,
porque sino lo tenemos que robar.
Yo voy haciéndome la cuenta de cabeza
y tu prodigas tu sonrisa con esmero
y te dedicas a insultar al camarero
y me salpicas con espuma de cerveza.
Y aquí te espero en la barra del bar,
mientras que tú vas haciendo discoteca.
Como te pases, te lo advierto, muñeca,
que yo esta vez no te voy a rescatar.
Te crees que eres una bruja consumada
y lo que pasa es que estás intoxicada;
y eso que dices que ya no tomas nada,
pero me dicen por ahi: "Que sí, que sí,
que sí, que sí", y dicen, dicen...
Dicen que tienes veneno en la piel
y es que estás hecha de plástico fino.
Dicen que tienes un tacto divino
y quien te toca se queda con él.
Dices que yo no soy tu hombre ideal
mientras hojeas con soltura una revista
y me pregunto si tendrás alguna pista
o alguna foto de tu "tal para cual".
Te crees que eres una bruja consumada
y lo que pasa es que estás intoxicada;
y eso que dices que ya no tomas nada,
pero me dicen por ahi: "Que sí, que sí,
que sí, que sí", y dicen, dicen...
Dicen que tienes veneno en la piel
y es que estás hecha de plástico fino.
Dicen que tienes un tacto divino
y quien te toca se queda con él.
Dicen que tienes un tacto divino
y quien te toca se queda con él.
Dicen que tienes veneno en la piel
y quien te toca se queda con él.
se queda con él
veneno en la piel
se queda con él
veneno en la piel
veneno en la piel.
dijous, de març 08, 2007
Corazón Coraza, Mario Benedetti
CORAZÓN CORAZA
Porque te tengo y no porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque la noche pase y yo te tenga y no.
Corazón Coraza
Noción de Patria (1962 - 1963)
Inventario Uno
Mario Benedetti
Noción de Patria (1962 - 1963)
Inventario Uno
Mario Benedetti
dimecres, de març 07, 2007
Dijous, després de la Zarzuela
Tot sortint de la Zarzuela, (veure el post d'ahir), vàrem anar a sopar a un restaurant que estava just al davant. Una pizzeria que no estava malament... D'aquestes de racions molt grans. No massa apta per a règims. I una mica de cervesa italiana per acompanyar.
Jo em vaig agenciar una pizza de tomàquet, pernil ibèric i ruccola (sense formatge). Va estar molt bona... I bé. A les postres em vaig controlar i no vaig picar...
Tot sortint del restaurant alguns membres de la expedició la vàren abandonar. L'edat no perdona... I jo era sense cap dubte el més jove de tots ells. Només una altra noia portuguesa de 26 anys s'apropava a la meva franja generacional... Però sembla que és en la única cosa que s'acostava. ;D
I bé... Els que no varem abandonar l'expedició no sé com vàrem acabar a una discoteca on punxaven Salsa... Crec que es deia EL SON. I no em vaig sentir en la meva salsa, perquè la Salsa no és lo meu... I bé... Queda definitivament comprovat que un parell de cerveses compensen la sensació de ridícul...
De totes formes no tot va ser tan desastrós... El lloc estava ple de parelles molt acostumades al ball (alguna portava fins i tot un professor de ball) i ballaven sense parar, algunes d'elles fantàsticament. I tot va millorar quan varen apagar el tocadiscos i va sortir un grup a tocar. La salsa en directe és millor que enregistrada, sense cap dubte...
I així es feren les 2, les 3, i les 4... I l'endemà tocava currar... Així que vaig fer un pensament, i la noia portuguesa va fer un pensament i un altre portugués molt simpàtic també va fer un pensament i continuarem pensant en el camí de tornada... Després d'abandonar la noia a casa seva, el noi i jo varem seguir cadascú el seu camí.
El meu em va portar a un taxi.
Jo em vaig agenciar una pizza de tomàquet, pernil ibèric i ruccola (sense formatge). Va estar molt bona... I bé. A les postres em vaig controlar i no vaig picar...
Tot sortint del restaurant alguns membres de la expedició la vàren abandonar. L'edat no perdona... I jo era sense cap dubte el més jove de tots ells. Només una altra noia portuguesa de 26 anys s'apropava a la meva franja generacional... Però sembla que és en la única cosa que s'acostava. ;D
I bé... Els que no varem abandonar l'expedició no sé com vàrem acabar a una discoteca on punxaven Salsa... Crec que es deia EL SON. I no em vaig sentir en la meva salsa, perquè la Salsa no és lo meu... I bé... Queda definitivament comprovat que un parell de cerveses compensen la sensació de ridícul...
De totes formes no tot va ser tan desastrós... El lloc estava ple de parelles molt acostumades al ball (alguna portava fins i tot un professor de ball) i ballaven sense parar, algunes d'elles fantàsticament. I tot va millorar quan varen apagar el tocadiscos i va sortir un grup a tocar. La salsa en directe és millor que enregistrada, sense cap dubte...
I així es feren les 2, les 3, i les 4... I l'endemà tocava currar... Així que vaig fer un pensament, i la noia portuguesa va fer un pensament i un altre portugués molt simpàtic també va fer un pensament i continuarem pensant en el camí de tornada... Després d'abandonar la noia a casa seva, el noi i jo varem seguir cadascú el seu camí.
El meu em va portar a un taxi.
dimarts, de març 06, 2007
Dijous, Zarzuela
Ja vos he comentat que Dijous passat vaig anar al Teatro de la Zarzuela a veure una sessió doble d'aquest génere lírico-teatral tan espanyol. La història té molta improvització.
La Sarsuela és un génere que no sé perquè tinc al cap que al meu avi li agrada... Suposo que més d'una vegada me'n deu haver parlat... I he descobert recentment que a la meva mare també li agrada... Curiós... El que descobreix un amb 25 anys... (I això que estam molt units)...
Jo sóc més de la Ópera... Quan era un adolescent pletóric, i encara "estudiava" violí... O era una mica abans? És igual, la qüestió és que els meus professors de violí, que eren concertinos de la Orquestra de la Ciutat de Palma (Simfònica?) em colaven als assajos generals de grans óperes... I allà em teniu, a l'Auditòrium de Palma (o era al Teatre Principal?) totalment buit excepte un o dos, llocs ocupats per amics i familiars, i, clar està, l'escenari...
Crec que només varen ser dues o tres óperes... Potser quatre... Des de llavors sempre m'ha agradat l'ópera... Aida i Nabucco (Verdi), La flauta màgica i Don Giovanni (Mozart)... I les fantàstiques obertures de Rossini (El barbero de sevilla, Guillermo Tell)...
Amb tot aixó, quan un company de feina de cop em va dir que tenien una entrada de sobres per a la Sarsuela, i que hi anaven 13 persones, 9 de les quals noies... No m'ho vaig pensar dos cops... Vaig dir... M'hi apunto...
Al programa, doble, hi constava primer l'obra "El Barbero de Sevilla" , amb música de Manuel Nieto y Gerónimo Giménez y llibre de Guillermo Perrín y Miguel de Palacios... Era un clar homenatge en to de comedia a les grans Óperes italianes, a les quals hi havia referències constants... La música, en qualsevol cas no era especialment destacable. La història era una comèdia d'embolics entretinguda però sense més glòria: una estudiant de cant que vol triomfar al món de l'Ópera, filla d'un bergant mentider i adúlter i amb una mare "inculta" peró que es bolca en la carrera de la filla. El pare s'oposa a que la filla es dediqui a l'Ópera, mentre es fica al llit amb una cantant famosa en hores baixes. I la filla surt amb un noi que es Tenor però es fa passar per perit agrónom per enganyar al pare.
Previsiblement: una gira del grup del xicot de la filla, i de la cantant en hores baixes, a la qual s'hi acaben afegint tots ... Al final la filla debuta i triomfa en detriment de la cantant en hores baixes i canta amb el seu xicot... I totes les mentides es destapen. Entretinguda peró sense més història.
La segona peça del llibret era Bohemios, amb música de Amadeo Vives i llibret també de Guillermo Perrín y Miguel de Palacios. Aquesta peça, més seriosa amb cor inclós, potser era més assossegada però tenia, al meu humil entendre, més qualitat musical... Sense perdre un to de comicitat, la història narra l'ascens d'un compositor d'óperes i un poeta (que li fa la lletra), ambós novells paral·lelament al d'una cantant, veïna seva, i per més molla enamorada del compositor d'óperes. El més genial d'aquest llibret és el paper d'un millonari-mecenes-benefactor que resulta ser, o no ser.
La Sarsuela em va agradar molt, vaig conèixer gent i la nit no va acabar aquí... De fet només va començar aquí... Però suposo que això és un altre post.
La Sarsuela és un génere que no sé perquè tinc al cap que al meu avi li agrada... Suposo que més d'una vegada me'n deu haver parlat... I he descobert recentment que a la meva mare també li agrada... Curiós... El que descobreix un amb 25 anys... (I això que estam molt units)...
Jo sóc més de la Ópera... Quan era un adolescent pletóric, i encara "estudiava" violí... O era una mica abans? És igual, la qüestió és que els meus professors de violí, que eren concertinos de la Orquestra de la Ciutat de Palma (Simfònica?) em colaven als assajos generals de grans óperes... I allà em teniu, a l'Auditòrium de Palma (o era al Teatre Principal?) totalment buit excepte un o dos, llocs ocupats per amics i familiars, i, clar està, l'escenari...
Crec que només varen ser dues o tres óperes... Potser quatre... Des de llavors sempre m'ha agradat l'ópera... Aida i Nabucco (Verdi), La flauta màgica i Don Giovanni (Mozart)... I les fantàstiques obertures de Rossini (El barbero de sevilla, Guillermo Tell)...
Amb tot aixó, quan un company de feina de cop em va dir que tenien una entrada de sobres per a la Sarsuela, i que hi anaven 13 persones, 9 de les quals noies... No m'ho vaig pensar dos cops... Vaig dir... M'hi apunto...
Al programa, doble, hi constava primer l'obra "El Barbero de Sevilla" , amb música de Manuel Nieto y Gerónimo Giménez y llibre de Guillermo Perrín y Miguel de Palacios... Era un clar homenatge en to de comedia a les grans Óperes italianes, a les quals hi havia referències constants... La música, en qualsevol cas no era especialment destacable. La història era una comèdia d'embolics entretinguda però sense més glòria: una estudiant de cant que vol triomfar al món de l'Ópera, filla d'un bergant mentider i adúlter i amb una mare "inculta" peró que es bolca en la carrera de la filla. El pare s'oposa a que la filla es dediqui a l'Ópera, mentre es fica al llit amb una cantant famosa en hores baixes. I la filla surt amb un noi que es Tenor però es fa passar per perit agrónom per enganyar al pare.
Previsiblement: una gira del grup del xicot de la filla, i de la cantant en hores baixes, a la qual s'hi acaben afegint tots ... Al final la filla debuta i triomfa en detriment de la cantant en hores baixes i canta amb el seu xicot... I totes les mentides es destapen. Entretinguda peró sense més història.
La segona peça del llibret era Bohemios, amb música de Amadeo Vives i llibret també de Guillermo Perrín y Miguel de Palacios. Aquesta peça, més seriosa amb cor inclós, potser era més assossegada però tenia, al meu humil entendre, més qualitat musical... Sense perdre un to de comicitat, la història narra l'ascens d'un compositor d'óperes i un poeta (que li fa la lletra), ambós novells paral·lelament al d'una cantant, veïna seva, i per més molla enamorada del compositor d'óperes. El més genial d'aquest llibret és el paper d'un millonari-mecenes-benefactor que resulta ser, o no ser.
La Sarsuela em va agradar molt, vaig conèixer gent i la nit no va acabar aquí... De fet només va començar aquí... Però suposo que això és un altre post.
dilluns, de març 05, 2007
Propaganda Subliminal
La propaganda és una de les bases de la política... Tant important és que el mateix Hitler va establir un Ministeri de Propaganda a la Alemania Nazi.
I aquí a Madrid la propaganda no falta. La veritat és que em vaig indignar, el passat Dissabte...
A la televisió del Metro de Madrid, clarament un organisme de propaganda de la Comunidad de Madrid, una de les típiques informacions de les televisions del metro deia orgullosa:
En un primer moment he de reconèixer que no vaig reaccionar. La veritat és que tenia al cap una preocupació infinitament major... Però després, pensat-hi poc a poc... Vaig veure la propaganda subliminal de l'assumpte... I la típica manipulació de la informació.
Que a Barcelona falti quelcom com El Retiro és un tema... i que "Madrid tenga el doble de areas verdes que Barcelona" n'és un altre de propagandísticament diferent.
I aquí a Madrid la propaganda no falta. La veritat és que em vaig indignar, el passat Dissabte...
A la televisió del Metro de Madrid, clarament un organisme de propaganda de la Comunidad de Madrid, una de les típiques informacions de les televisions del metro deia orgullosa:
"Madrid tiene el doble de areas verdes que Barcelona"
En un primer moment he de reconèixer que no vaig reaccionar. La veritat és que tenia al cap una preocupació infinitament major... Però després, pensat-hi poc a poc... Vaig veure la propaganda subliminal de l'assumpte... I la típica manipulació de la informació.
"Madrid tiene el doble de areas verdes que Barcelona"
- Curiós, que sempre se'ns critiqui als catalans per comparar Barcelona i Madrid i ara es posin aquests a comparar... Clar! Com que son criteris comparables..."Madrid tiene el doble de areas verdes que Barcelona"
- Área Metropolitana de Barcelona - 633 km2
Área Metropolitana de Madrid - 1.936 km2
Ara em dius que "Madrid tiene el doble de areas verdes que Barcelona" i em sembla normal, fins i tot em sembla poc... Tenint en compte la quantitat de l'área metropolitana."Madrid tiene el doble de areas verdes que Barcelona" - Número d'habitants de Barcelona - més de 3 millons (densitat 4994 hab/km2)
Número d'habitants de Madrid - més de 5 millons (densitat 2724 hab/km2)
En això sí que els de Barcelona hi surten perdent: viuen molt més estets. - La Subliminalitat del assumpte és curiosa... El fet de falsejar o de oferir una informació de forma ambigua o tendenciosa és molt típica de la propaganda política. Però la subliminalitat en aquest cas és més subtil... Doncs BCN està governada pels rivals polítics dels governants de MAD.
Que a Barcelona falti quelcom com El Retiro és un tema... i que "Madrid tenga el doble de areas verdes que Barcelona" n'és un altre de propagandísticament diferent.
diumenge, de març 04, 2007
A Bon Ritme
Quin cap de setmana... O quins últims dies...
He estat bastant desconnectat del blog... Feia molt de temps que no me n'anava de festa Dijous, Divendres i Dissabte. I bé... Aquest cap de setmana ha tocat...
Com ja vos vaig dir, Dijous va ser dia de cultura i noves coneixences. I bastant improvitzat... Gairebé sense voler-ho... Supòs que demà o un dia d'aquests ho explicaré mes detalladament: Sarsuela (Zarzuela), Pizzeria i Salsa... Nou, interessant... I després Divendres anar a currar destrossat... No ho puc fer massa sovint això, jo...
Divendres va ser un dia frustrant... De ressaca, d'una banda. De l'altra perquè dins del meu descontrol general, em pensava que aniria a un concert de Potato (fantàstic grup de Reggae) que va resultar ser Dissabte. Però bé... Unes cervesetes escoltant punk i rock mentres el cos i el cap aguanten tampoc no està malament.
I Dissabte, ahir, va resultar ser l'apoteósi final. Un concert que ara per ara ja es mereix l'etiqueta de "El meu millor concert de 2007" i ho tindrà difícil de ser superat. "Hora feliz" amb Pilsner Urkel i Discípulos de Otilia (varen posar el disc nou sencer).... Una hora neguitosa d'espera amb bons temes d'ska i reggae "all-time" i després 2 hores de concert frenètic, a una llauna de sardines, això sí, però amb unes sardines entregades als Potato. Jo, el SeisCuerdas i la QHUCCTEUSCE realment varem disfrutar... Tant que quan va acabar el concert, i varen començar a punxar temes tan grans com clàssics de Desmond Dekker, Laurel Aitken, Selecter, Specials, Toots & The Maytals, Prince Buster, Madness... Ens déiem contínuament: "Una estoneta més"... A més la sala s'havia buidat i es podia respirar i ballar amb una mica d'espai...
Amb la tonteria várem estar-nos-hi una hora més, i això tenint en compte que ens estàven esperant a un altre lloc.
A l'altre lloc hi vàrem arribar sobre les 3:30 de la matinada. I contrastant amb l'ambient reggae era un bar on punxàven pop-rock espanyol de sempre, i grans hits dels 80... I estava ple de 30-anyers... Jo i el SeisCuerdas sense cap dubte erem els més joves del lloc... Tanmateix la festa va durar poc... i cap a les 5:30 un taxi ens amollava a casa.
En qualsevol cas... En un altre moment ja us donaré més detalls... Si cal...
He estat bastant desconnectat del blog... Feia molt de temps que no me n'anava de festa Dijous, Divendres i Dissabte. I bé... Aquest cap de setmana ha tocat...
Com ja vos vaig dir, Dijous va ser dia de cultura i noves coneixences. I bastant improvitzat... Gairebé sense voler-ho... Supòs que demà o un dia d'aquests ho explicaré mes detalladament: Sarsuela (Zarzuela), Pizzeria i Salsa... Nou, interessant... I després Divendres anar a currar destrossat... No ho puc fer massa sovint això, jo...
Divendres va ser un dia frustrant... De ressaca, d'una banda. De l'altra perquè dins del meu descontrol general, em pensava que aniria a un concert de Potato (fantàstic grup de Reggae) que va resultar ser Dissabte. Però bé... Unes cervesetes escoltant punk i rock mentres el cos i el cap aguanten tampoc no està malament.
I Dissabte, ahir, va resultar ser l'apoteósi final. Un concert que ara per ara ja es mereix l'etiqueta de "El meu millor concert de 2007" i ho tindrà difícil de ser superat. "Hora feliz" amb Pilsner Urkel i Discípulos de Otilia (varen posar el disc nou sencer).... Una hora neguitosa d'espera amb bons temes d'ska i reggae "all-time" i després 2 hores de concert frenètic, a una llauna de sardines, això sí, però amb unes sardines entregades als Potato. Jo, el SeisCuerdas i la QHUCCTEUSCE realment varem disfrutar... Tant que quan va acabar el concert, i varen començar a punxar temes tan grans com clàssics de Desmond Dekker, Laurel Aitken, Selecter, Specials, Toots & The Maytals, Prince Buster, Madness... Ens déiem contínuament: "Una estoneta més"... A més la sala s'havia buidat i es podia respirar i ballar amb una mica d'espai...
Amb la tonteria várem estar-nos-hi una hora més, i això tenint en compte que ens estàven esperant a un altre lloc.
A l'altre lloc hi vàrem arribar sobre les 3:30 de la matinada. I contrastant amb l'ambient reggae era un bar on punxàven pop-rock espanyol de sempre, i grans hits dels 80... I estava ple de 30-anyers... Jo i el SeisCuerdas sense cap dubte erem els més joves del lloc... Tanmateix la festa va durar poc... i cap a les 5:30 un taxi ens amollava a casa.
En qualsevol cas... En un altre moment ja us donaré més detalls... Si cal...
divendres, de març 02, 2007
Ja vos ho explicaré...
Nit de Zarzuela, Sopar i Salsa...
Amb companys i companyes de feina...
Ja vos ho explicaré que demà faig feina i ara he d'anara jeure.
:D
Amb companys i companyes de feina...
Ja vos ho explicaré que demà faig feina i ara he d'anara jeure.
:D
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Sospecho que te puede gustar este poema, dicen que es de Borges, pero hace un tiempo su viuda, salió a desmentir eso... asi que no se sabe de quien es. Buen, espero que estes bien, cuidate. felices fiestas B.