Una d'Homes i Dones...

Torna després d'un temps la fantàstica secció de cinema, on repasso algunes películes relacionades entre si que he vist recentment. I convenientment il·lustrada.

Avui el tema escollit es Homes i Dones. El cinema superficial nordamericà ha tingut en aquest tema un dels seus motius predilectes... I especialment ara que una major llibertat d'expressió i una major tolerància respecte a temes sexuals els permeten anar una mica més enllà que abans. Avui tocarem 4 películes del 2009.

Qué les pasa a los hombres (2009, filmaffinity) és el primer títol escollit. Es podria dir que es tracta d'una pel·lícula coral, que entrellaça una sèrie d'històries sobre els problemes d'algunes dones amb alguns homes... Les dones, impressionants: Jennifer Aniston, Scarlett Johanson, Jennifer Connelly, Drew Barrymore...

La película adopta un to que molesta a algunes crítiques més feministes, que no entenen per què les dones han de necessitar buscar un home. I al voltant d'aixó justament gira la història. Dones obsessives, dones independents, dones bohemies, dones casades, dones promeses... Totes i les seves distintes relacions amb els homes. El millor de la película és que no es un pastelón típic, i presenta cares molt distintes de monedes diferents.

D'altra banda el repartiment és notable... Possiblement la Jennifer Connelly té el paper més interessant, de dona casada que perd la connexió amb el seu marit. Clar que el guió tampoc no és com per lluir-se. Simplement és una película interessant, que planteja neguits, problemes i ànsies comuns (suposo que sobretot als EEUU) de moltes persones en el que fa referència a les relacions interpersonals heterosexuals.

La Jennifer Aniston també ofereix una més que correcta actuació, en la história que em va semblar més interessant: el culture clash interpersonal. Com diferents concepcions de la vida i diferents valoracions dels esdeveniments poden posar en perill boniques relacions.

La Scarlett Johanson fa el paper de femme fatal, ja una mica massa habitual en ella. Drew Barrymore també fa un paper molt proper al seu estereotip: dona d'éxit una mica esbojarrada.


El següent títol del dia és una altra reflexió, en aquest cas sobre La cruda realidad (2009, filmaffinity). Aquesta si que és una comédia romántica 100% estil Hollywood amb un to potser exageradament groller però totalment estereotipat. Ara bé, he de reconeixer que em va semblar enormement divertida... I fins i tot encertada en alguns punts. Mal em pessi confessar-ho.

La película està protagonitzada per Katherine Heigl, la rossa que es va fer famosa per encarnar a la candidata a futura metgesa Issi Stevens a Anatomia de Grey.

A aquest enllaç d'imdb podreu trobar cites tan punyents com aquesta:

"Deixa'm dir-te una cosa sobre les dones. Les dones ens volen fer creure que elles són les víctimes; que els trenquem el cor per esport. Bajanades! Diuen que volen romanticisme, amor vertader, però en realitat el que volen és una llista de virtuts. És perfecte? És maco? És doctor? Per als homes que encaixin als requisits, no us enganyeu. Quan dormen amb vosaltres, en realitat estan dormint amb les vostres virtuts de la llista, un conjunt calculat de característiques. Diners abans que substancia, aparença abans que ànima, elegància abans que principis. Els gestos no importen, independentment de quan romàntic o real sigui la impressionant llista de credencials."

Teniu en compte si premeu l'enllaç que és en anglés (jo he traduït la cita per a aquest apunt).
Reflexions crues d'aquesta índole barrejades amb escenes amb una certa gràcia, feren que passés una bona estona al cinema. Són tòpics però en aquest cas son reals...

Un exemple molt bo: en un moment final de la película el paio li diu a la noia que mai no s'hauria pensat enamorar-se d'una psicótica. I ella li respon: jo no soc una psicótica. Es tan típic. Sempre, de tot el que es diu, només tindrán en compte la part negativa. No es pot cometre ni el més mínim error, cal ser una llista de virtuts ideal.

L'argument general de la película, ni original ni catastrófic. Ella és una productora d'un programa matinal d'una televisió Local important. Ell un presentador d'un programa anomenat La Crua Realitat en el que atén trucades telefóniques de persones amb problemes sentimentals i els dóna consells de la forma més crua: apel·lant a la realitat. I de vegades la realitat dista molt del vertader amor i romanticisme. El desastre ve quan la televisió d'ella decideix contractar-lo a ell per revitalitzar i rejuvenir l'audiència... Ella el considera groller, vulgar, incult. El la considera una falsa estirada. El resultat, un interessant cóctel.
En una altra dimensió es mou (500) días juntos (2009, filmaffinity), una história d'amor i desamor de cap a fi, d'un any i mig de durada. Una história romántica molt diferent. Negativa i optimista alhora. Una película que em va rapinyar l'ánima... Potser per la seva devastadora realitat...

Ell és un dissenyador de tarjetes de felicitació que vol ser arquitecte professional, carrera que ha estudiat. Ella es la nova secretària del jefe. Ell inicialment pensa que ella mai no el farà cas, però no pot deixar de pensar en ella... Ella va a la seva... Però de mica en mica les circumstàncies els empenyen a conèixer-se, a fer-se amics, a descobrir els punts d'unió, els nexes... S'emboliquen... Era inevitable. Però ella acaba de sortir d'una relació i no vol compromís... I els dies passen i arriba el compromís... Fins i tot planejen viure junts. I de forma menys romántica la relació caurà pel seu propi pes. Però aquesta película de Marc Webb aconsegueix explicar de forma molt positiva la desgràcia de l'amor.

Ella es Zooey Deschanel, una noia que em sembla guapa i atractiva sense ser la típica bellesa explosiva... Jutjeu per vosaltres mateixos:

Una história menys realista i quotidiana però no exempta de duresa, és l'excel·lent American Playboy (Spread) (2009, filmaffinity). Sí... Sé que molts em criticareu per titllar d'excel·lent aquesta película. Simplement em resulta una película sense tabús, coherent i refrescant. Un exercici necessari de la indústria cinematográfica nordamericana. El protagonista masculí és Ashton Kutcher, parella de Demi Moore. En el cantó femení, apareix principalment una Anne Heche que es manté molt en forma malgrat l'edat que té. Entre altres elements femenins també apareixen actrius més desconegudes com Rachel Blanchard o Bonnie Sommerville.

En aquesta ocasió ell, Aston, és un jove 'aspirant a actor' que viu a Hollywood a costa de seduir dones riques i viure a les seves cases fins que aquestes se'n cansen... Anna Heche és la de torn. Quan aquestes dones han de viatjar per feina o per qualsevol motiu, ell aprofita per viure la nit i seduir jovenetes diverses. Fins que troba la seva Némesi. Una joveneta que també es dedica a seduir ric. De fet el sedueix a ell sense saber que ell viu 'de llogar el seu cos' a casa de la dona.

El problema en aquesta ocasió arriba quan ell s'enamora de la seva némesi... I la dona madura ho descobreix tot... I la némesi també. I viuen junts... Però al final... Ell es troba atrapat pel seu propi destí... La soledat, i el menyspreu. Impactant película.