Però ho havia de fer.
Les putes mandarines no tenien cap gust però me n'he menjat 4 o 5... I una pera conferència encara verda. No sé comprar fruita. M'agrada veure les notícies de les 7, les d'A3, que són de les més "radicals" per estar al dia...
M'he dutxat, m'he disfressat (en part), he agafat les coses i m'he abrigat... Com cada matí...
I com cada matí m'he disposat a fer el camí cap a la feina amb la companyia inseparable de la sessio aleatòria del meu iPod. I quan estava a la porta d'entrada al meu bloc, mirant cap al carrer...
Ha passat alhora... Alhora me n'he adonat que nevava i alhora ha començat a sonar la maleïda cançó... Maleïda cançó que em retornes als dolors de la vida... Què bé que m'estava jo al llit.
Déjame atravesar el viento sin documentos,I començo a caminar. A diferència d'abans ja no m'atreveixo a mirar endavant amb orgull. Em limito a mirar al terra amb vergonya. La gent passa abrigada i arraolida. I crec que tots ho veuen... Que estic sol... Aquí. Sol. I miro al terra més fixament encara.
que lo haré por el tiempo que tuvimos...
Porque no queda salida, porque pareces dormida,Miro al terra i veig l'herba glaçada... O "escarchada". I passo pel parc per acurçar, on els gossos corren al voltant dels seus amos com si la neu no importés. Perquè en realitat no importa. Tanmateix es fon abans d'arribar al terra.
porque buscando tu sonrisa estaría toda mi vida.
Quiero ser el único que te muerda en la boca.La música continua furgant a la meva ferida...
Quiero saber que la vida contigo no va a terminar.
Déjame que te cierre esta noche los ojos,Al metro, com cada matí m'agafo el diari gratuït (el més seriós, per compensar la tele de la matinada) que em va perfecte en els 20 minuts que tenia avui de metro. (Altres dies tinc 1 hora). Tot i que la cançó ja ha deixat de sonar, la seva lletra encara ressona al meu cap... La fantàstica música encara ara, unes hores després, la tinc present entre cella i cella.
y mañana vendré con un cigarro a la cama.
Porque no tengo más intenciones que seguirNo, no està tan trencada... O almenys això voldria pensar jo. Però cada vegada n'estic menys segur. I d'aquí surt aquesta opresió al pit que em fa alenar més fort del normal... D'aquí ve aquesta sensació de desgastament físic, (també estimulat per un excés de feina aquestes últimes setmanes).
bebiendo de esta copa que no está tan rota.
Quiero ser el único que te muerda en la boca.Fa gràcia veure lo ordinari que és un mateix... Tots pensant-nos tan únics i amb uns sentiments tan sincers i originals, i al final tots tenim els mateixos...
Quiero saber que la vida contigo no va a terminar.
Porque sí, porque sí, porque sí!Si jo voldria no passar més d'un dia sencer sense ella.
Porque en esta vida
no quiero pasar más de un día entero sin tí.
Però la vida és complexa, convexa, i em deixa perplex, convex.
Porque sí, porque sí, porque sí!Jo només sé que ho donaria tot... Que ho hauria donat tot. Que m'hauria adaptat del tot.
Porque mientras espero
por tí me muero y no quiero seguir así.
Jo només sé que en les relacions hi ha dificultats... Que sempre hi ha diferències, i les relacions que triomfen són les que es respecten mútuament i saben adaptar-se l'un a l'altre.
Déjame atravesar el viento sin documentos,Ella era la meva llum... El meu camí... La fi del meu destí... I potser encara ho és... Però quin camí més sever. Jo només volia...
que lo haré por el tiempo que tuvimos...
Porque no queda salida, porque pareces dormida,
porque buscando tu sonrisa estaría toda mi vida.
Quiero ser el único que te muerda en la boca.Avui continuaré treballant tot el dia... Treballaré, com els últims dies d'aquestes dues setmanes, potser 15 o 16 hores diàries. Arribaré a casa i no sé de què soparé... Miraré la tv, la trobaré a faltar... I l'angoixa de no saber què està passant em donarà dificultats per dormir.
Quiero saber que la vida contigo no va a terminar.
Porque sí, porque sí, porque sí!Perquè sí. Simplement. Tant de bó hi hagués alguna droga per borrar records... Per esborrar la seva olor, encara present als meus coixins. Per esborrar la seva silueta sota els llençols... Per esborrar el seu somriure o el gust salat de les seves llàgrimes...
Porque en esta vida
no quiero pasar más de un día entero sin tí.
Porque sí, porque sí, porque sí!I les seves manies, tan tontes com encantadores. Mirar de princesa. Llavis de cotó.
Porque mientras espero
por tí me muero y no quiero seguir así.
Quiero ser el único que te muerda en la boca.He estat cec... I la ceguera m'està matant.
Quiero saber que la vida contigo no va a terminar...
Porque sí (porque sí)La lletra és de la cançó Sin Documentos de Los Rodríguez.
Porque en esta vida
no quiero pasar más de un día entero sin tí.
Porque sí (porque sí)
Porque mientras espero
por tí me muero y no quiero seguir así.
Confesso no ser un fan en absolut de Los Rodríguez, però el fet de que la música evoqui situacions personals és realment emocionant, és com aquelles vegades en què un poema sembla que hagi d'haver estat escrit per nosaltres donat el contingut, però la nostra creativitat no l'ha sabut portar efectivament a terme.
ResponEliminaAhir em voltava pel cap una cançó, d'aquestes que t'acompanyen tot el dia sense un motiu especial: "Que reste-t-il de nos amours" de Charles Trenet. No podia imaginar que a molts quilòmetres de distància algú tan proper estava patint el sentiment que deixa una separació.
De les relacions passades sempre ens quedarà el record, però el que és destacable, de tot plegat, ens queda el futur. Amb un futur prometedor, t'has de forçar a veure el passat amb un somriure de nostàlgia, no de pena.
Una altra opció, com diu la filosofia oriental i les marques de cotxes alemanyes: "Empty your mind"
Ara, passats uns dies... Passades unes crisis... Puc dir més coses des d'una posició més tranquila...
ResponEliminaPer mi el dolor sempre ha estat una motivació per a la creació... Literària... Bé, la única forma d'expressió artística que no se m'ha resistit històricament...
Evidentment no puc buidar la ment. I la tristesa barrejada amb enyor, del que sempre veuré com un error que algú altre ha comés i que jo lamentaré pels segles dels segles... Queda... Irremeiablement. Perquè sóc així... Dels que porten més equipatge del que poden carregar. Dels que pateixen una espècie de Síndrome de Diógenes sentimental... Acumulant records i històries... Persones que s'han estimat i que, encara s'estimen, i que, potser, sempre s'estimaran...
Ara, el complexe d'intermitent em provoca altibaixos sobtats... L'enyoro i no li puc dir, perquè no ho vol sentir... L'estimo i no li puc dir, perquè no ho vol sentir...
I ja han passat gairebé dos mesos... Sempre he preferit les películes americanes perquè sabia que l'argument de la meva vida mai no seria una comèdia de final alegre, sinó que més aviat seria una fosca película espanyola, de situacions absurdes, decisions absurdes i irracionals, i sobretot, dolor, soledat i buidor...
Sense caure en el dramatisme excessiu, ara toca descobrir nous paranys... Em sento imbècil com un adolescent d'institut. I és una sensació que no havia tingut ni a l'institut. Així que segueixo buscant allò que em faci "Look on the bright side of life". Que segur que és a algún lloc desconegut, segurament el lloc que menys m'espero.