dimarts, de setembre 01, 2015

Poesía: La més alta, Josep Carner



LA MÉS ALTA


Del cel em peixen les rosades blanes,
jo tinc l’amor del ventijol més franc
i veig l’alba primer que mes germanes:
só la fulla més alta d’un pollanc.

Sola dansant en mes diades vanes,
de mes germanes he traït la sang:
em són llurs vagaries tan llunyanes
com l’ull negre del pou i el núvol blanc.

Tu, vell Destí, que tan soberga em feres:
que a les ratxades tardorals primeres
caigui del cim de mon etern abril,

vegi el fullam que canta i s’esgarria
i cada giravolt de ma agonia
sigui el salut a una germana humil.






Josep Carner
Abres

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada