No a la guerra (i als genocidis)... des del cinema.

Avui em toca parlar de películes sobre conflictes bél·lics.

La guerra, tan indesitjable com és en la realitat, ha sigut sovint emprada pels mecanismes de propaganda de cada país (sobretot països com els EEUU o UK o Alemània) per promoure la imatge dels exércits venent una sensació d'heroicisme i de glòria en la dedicació a la guerra. Així conseguiren efectivament que molts joves sense feina ni diners per pagar-se uns estudis acudissin a les oficines de reclutament de torn.

Peró la evolució del cinema també ha permés la aparició de perles cinematogràfiques que fan mofa de la guerra directa (com podria ser MASH), que ridiculitzen la manca d'intel·ligència militar o que simplement, pel sol fet de narrar una història real (o amb grans dosis de realitat) provoquen un sentiment de tristesa i ràbia anti-militar i en contra de qualsevol guerra.

Comencem per La Sombra del Reino (2007 - filmaffinity), Orient Mitjà fa temps que és un niu de fonamentalistes islàmics que es nodreix directament del fonamentalisme capitalista católic dels EEUU i la cultura occidental en general.

I és justament a Aràbia Saudita que es produeix un atemptat terrorista a una micro-ciutat nord-americana de treballadors per a una empresa petrolífera... La Sombra del Reino (2007 - Filmaffinity) narra les dificultats i les perícies i les peripècies d'un grup d'élit que té la dura missió de desplaçar-se al lloc dels fets per a investigar el succés i trobar-ne l'autor (el pertorbat ideóleg del brutal atemptat, que no és més que un fill de l'odi que els EEUU han sembrat i que els EEUU recullen)...

Una película interessant que es queda potser massa fluixa en el seu intent de desenmascarar totes les puntes de la história. Però al cap i a la fi, una bona película.

Com a regal de la película, una foto de l'actriu que interpreta a una dels protagonistes, la Jennifer Garner, una dona que es va fer famosa sobretot per Alias (serie de TV d'espies) i per encarnar a Daredevil i al seu propi spin-off el personatge super-heroic d'Elektra. Que va participar a Juno i que ja es comença a fer massa vella com per tenir suficient interés per a grans papers cinematogràfics i s'ha de conformar amb paperets interessants pero sense pes específic a películes interessants o a papers principales en películes molt secundàries.

La següent película d'avui és Las tortugas también vuelan (2004 - Filmaffinity), una de les películes més dures que he vist durant el 2009. Aquesta producció Iraní es situa a Iraq, a un poblet rural aprop de la frontera i per tant al costat d'un campament de refugiats kurds... Els nens es guanyen la vida buscant i desenterrant mines antipersona, per les que els paguen força bé. En el centre de la historia, un iraquí, anomenat Satélite, que és el cap visible de la panda de nens del poble i que a més té moltes habilitats amb l'electrónica, que el converteix en l'encarregat d'instal·lar i arreglar les antenes parabòl·liques de la gent del poblat, un poblat que gairebé no té les comoditats bàsiques d'higiene però per contra té llum. El moment històric de la película és poc abans de l'enderrocament del régim de Sadam Hussein. Motiu pel qual tot el poblat esperava amb ansietat les novetats a les notícies internacionals. I l'arribada dels refugiatskurds revoluciona especialment el poblet i a Satèlite, que s'enamora d'una noia que viatja amb el seu germà gran, sense braços per mor de les mines, i amb el que sembla el seu germà petit i a qui odia per motius que a mica en mica es van revel·lant. Fets desagradable que amarguen el dia a dia de la jovenísima nena, i que engrandeixen l'odi que la corrou. Una película molt bona i molt dura.

El tercer títol del día és Vals con Bashir (2008 - filmaffinity), una altra película que també és molt dura. Un exercici d'auto-culpa per part dels Israelins... Una objecció de consciència... Ari Folman, el director, recorre a una película d'animació molt particular en la que el protagonista, un director que té un bloqueig creatiu, intenta trobar la relació entre aixó i un buit total a la seva memòria de quan era soldat i va ser enviat al Líban, a recolzar la revolta de Bashir, un president ultra-radical a qui Israel va recolzar i amb l'excusa de la revolta, varen dur a terme un genocidi contra la minoria Palestina del Líban. El protagonista acudeix als seus companys i amics que varen compartir amb ell la experiència de la invasió al Líban, i entre tots junts van recordant petits detalls. Detalls que havíen oblidat. Una forma magistral de suggerir als compatriotes, i a la opinió internacional que no cal oblidar les massacres indiscriminades i genocides.

I el que té més força, i el que em va fer plorar i posar la carn de gallina de quan vaig veure la película és el final, un final que et fa baixar a la realitat crua, la realitat del racisme genocida, que tant denuncien uns però que alhora practiquen... Aquesta película, Vals con Bashir, és la redempció de tots els habitants d'Israel que no estan precisament orgullosos de les práctiques genocides dels seus gobernants. Una alliberació que redueix els motius per a crear certs odis racials.

I per acabar una altra Hollywoodiada. Black Hawk Derribado (2001 - filmaffinity), una película de l'irregular director Ridley Scott, que narra les complicacions bèliques desastroses d'un accident d'un helicòpter Black Hawk a una operació especial a Somàlia que acaba com el rosari de l'aurora per una acció dels talibans... No sé si la intenció de la película és pro-bél·lica o anti-bèl·lica (de propaganda o de crítica social) però el que si que puc dir és que deixa tan en evidència l'absurd de les guerres, dels exèrcits, en els quals es perd únicament i exclusivament allò millor que tenen... Algunes bones persones... I a on es crea molta maldat, odi i rencor.